Escriure un dietari és un hàbit molt antic, una mena de rutina intel·lectual i física i segons com, també espiritual, que ha acompanyat la humanitat des de fa segles: viure i escriure és un binomi molt vell. Asseure’s al matí o a la nit i abocar en un quadern, una llibreta, un full o en una pantalla allò que ens ve al cap, al pensament és un costum saludable. Deixar-hi brollar anècdotes, records, reflexions, reaccions i connexions davant de lectures, de viatges i passejades, deixar fluir alegries fugisseres, indignacions puntuals, sorpresa, tristesa, inquietud… “Tot val”, en principi, de cara a un dietari perquè és una maleta amb molt compartiments i el viatge és llarg.
Escriure un dietari és, doncs, una escriptura espontània, però també reflexiva, de mirada atenta i detinguda i d’introspecció: és el moment d’ajustar allò viscut, les coses vistes, a la manera que ho concebia Josep Pla, el moment també d’evocar el que hem assaborit en la vida, sense abusar, però, de la paciència dels futurs lectors: no podem oblidar que moltes vegades escrivim un dietari perquè siga llegit i aleshores ja no és simplement una escriptura privada.
La pregunta és, i és una pregunta clau: ¿A qui li pot interessar allò que jo he vist, viscut, sentit, gaudit, menjat, begut? En principi a ningú, o a ben poques persones. Ara bé, digerit, exposat i escrit segons com, pot esdevenir una escriptura molt engrescadora, pel seu to, per la naturalitat, per l’humor i l’energia que transmet. Engrescadora tant per aquell que l’escriu com per aquell que la llegeix.
Duc anys llegint dietaris i fent quilòmetres per a parlar amb autors de dietaris. D’aquest viatge lector i físic trobe curiós, divertit i sovint fascinant de quina manera cadascú dels escriptors amb qui he conversat ha arriba al dietari: com i per què. Cadascú té un recorregut i unes raons diferents, però una d’elles és comuna: la passió per escriure. L’escriptura viscuda com un moment en què tot s’atura i pren vida de nou.
Escriure un dietari demana, doncs, passió, tensió i dedicació. I demana alhora proximitat i distància. Allò que els lectors llegeixen no ha estat escrit de manera espontània, alegre, ràpida i lleugera. Potser sí en el cas d’alguna anotació breu, però en general darrere d’un dietari hi ha molta relectura i reescriptura. En literatura el més difícil és aconseguir que l’estil ni es note, és aconseguir que allò que escrivim, sense perdre profunditat, semble senzill i espontani. Perquè la profunditat no està renyida amb la senzillesa: llegiu els dietaris de Francesc Parcerisas, de Gemma Gorga, de Júlia Bacardit, de Raimon, d’Enric Sòria, de Pere Rovira o de Miquel Pairolí, per esmentar-ne alguns dels llegits i entrevistats.
El dietari, el dietari atractiu i llegidor, manté una tensió, un diàleg amb la vida i amb la mort, necessita bones dosis d’ironia i humor. Perquè per a sobreviure a la vida, cosa d’entrada impossible, millor parlar de sobreviure en vida, cal entomar el dia a dia amb un marge considerable de paciència i de sentit de l’humor, i això també forma part de l’escriptura.
L’escriptura dels dietaris, doncs, demana continuïtat, constància, però no esclavitza, no obsessiona com sí poden arribar a fer-ho les novel·les. El dietari l’agafes, el deixes, pots tenir dies de febrada i escriure-hi constantment i després mesos de guaret, de sequera i silenci…
Recorde una conversa amb Enric Sòria, entre totes les converses acumulades durant els darrers anys, en què comentava que havia deixat d’escriure dietaris en el moment en què va passar a escriure de manera continuada i professional a la premsa. Amb el temps ho he entès. I no li faltava raó a Enric Sòria, perquè escriure cansa, drena, esgota i sovint ja no et queda molt a dir quan et passes les setmanes escrivint articles, columnes, ressenyes, transcrivint converses.
Tanmateix, l’escriptura té la màgia dels vasos comunicants, i un text du a un altre, i una idea o anotació en nodreix una altra, i en ocasions d’una simple nota surt un article, i d’un article viatges a una reflexió de dietari, i mai saps: no és lineal ni constant, i per això mateix, tampoc no és monòton ni avorrit.
Antoni Martí Monterde, un altre dietarista, parla sovint de diaris de dia i diaris de nit, referint-te sobretot a Josep Pla i Joan Fuster, i a allò que tots dos grans mestres de la ploma escrivien per ser publicat al diari, a la premsa, i allò que escrivien al seu diari privat, que no sempre era íntim, doncs privacitat i intimitat no són pas la mateixa cosa. La vida privada no és només la vida íntima, per dir-ho així.
Amb tot, escriure un dietari pot ser també un propòsit en la vida, privada i pública, una forma d’arrelar, d’agafar-se al món, passe el que passe.
