De vegades llegeixes una lectura pendent. Em feia vergonya confessar que no havia llegit res de res d’Annie Ernaux. Tenia la sensació que els textos em furgarien els ulls, i si plore vull que no siga perquè era inevitable. O que siga inevitable, però sense els dits als ulls.
M’ha agradat, El lloc. Me’l van recomanar les llibreteres que millor saben què m’agrada llegir, em van dir t’agradarà. L’autora explicava, explicava; si vols l’atens i si no, segueixes. El text no em volia treure els ulls a la força, només m’ha ensenyat, a poc a poc, un lloc valuosíssim. He començat llegint buscant l’emoció i la sorpresa, i quan arribava al final m’he adonat que la nostàlgia no es pot explicar amb emocions fortes. La nostàlgia és una de les meues paraules preferides perquè és preciosa i perquè costa de trobar. És una safata immensa, hi ha per damunt coses diverses. La safata està plena però no vessa. Fins que la vista s’hi acostuma, és una visió estranya.
Al meu cervell, la narradora s’ha ajuntat amb Natalia Ginzburg i Norah Lange, perquè també escriuen nostàlgia que deixa els ulls en pau. Hi havia tants noms en Lèxic familiar i en Cuadernos de infancia que em vaig dir, és seu, és seu, el seu món, jo em rendiré com a lectora, jo com a molt sabré qui és qui, però aquests mons tan preuats són d’elles. Per exemple, em va semblar fabulós el joc que s’havia inventat Paola per classificar els coneguts segons si eren minerals, animals o vegetals; Ginzburg no n’explica massa les regles i jo m’imagine com deu ser tenir en forma de nostàlgia el debat sobre si un amic era mineral-vegetal o només vegetal. El lloc també era d’ella. Jo hi veia la safata de detalls, de records, d’estima i de casa.
La nostàlgia, Norah Lange l’emmarca en l’efecte dels esdeveniments ingenus. Se’ns fa sense voler, quan abaixem la guàrdia. I com la trobem després i com l’escrivim i com queda palès al text allò tan difícil d’especificar. Ernaux escriu que ha trobat el seu pare en els gestos i en els rostres de gent anònima. La safata plena que, fins que la vista s’hi acostuma, ves a saber per on s’ha de començar a mirar, com expliques el que hi ha, com ho pot entendre algú que no la té a l’abast. Com es pot empatitzar així. Com es poden explicar els records ara l’un, ara l’altre. Per què escolte la veu d’aquest pare quan s’adreça a les convidades. Els passos de Natalia a la muntanya, els veig. La conversa entre Norah i la seua germana. L’explicació d’experta des del desconeixement. La sala de cosir. Hi ha el trajecte amb cotxe. Les escales. La mudança. Els jocs. Veig la nostàlgia. És d’elles. De vegades, la nostàlgia escrita és que t’ensenyen un objecte valuós sense poder tocar-lo: l’embrutaries d’empremtes. I pot fer plorar, moltíssim, moltíssim, però sense esquitxar l’objecte tan preuat.
Ja ho sé, que hi ha a qui li agrada que li remoguen les cavitats oculars. Jo he de dir que l’única persona del món autoritzada a posar-me gotes als ulls quan els tinc tan secs que no puc més és ma mare. De vegades soc sòbria i jugue a ser seriosa. No m’agrada que em toquen els ulls però em vull emocionar. L’emoció moltes vegades són aquests tres relats, l’accés a la nostàlgia en la forma menys segura.
