Amb estes poques ratlles vullc deixar patent quina és la meua idea de l’escola. Jo crec fermament en l’escola com a institució de transmissió de coneixements. Per a mi, tot l’ideari d’una escola decent es resumix en estos quatre versos que el sempre malhumorat Francisco de Quevedo va escriure durant el seu retir a Torre de Juan Abad:
Retirado en la paz de estos desiertos,
con pocos, pero doctos libros juntos,
vivo en conversación con los difuntos,
y escucho con mis ojos a los muertos.
Bona part del que hem oblidat en matèria educativa es troba en eixos quatre versos, ja que, al meu entendre, la tasca principal de l’escola ha de ser justament eixa: «la conversa amb els difunts», o siga, una «conversa amb els morts» constant, sempre inacabada i fructífera. Perquè la finalitat més crucial de l’escola consistix en enfrontar el futur ciutadà amb totes aquelles persones que en el passat han contribuït decisivament al perfeccionament científic i cultural dels membres de la nostra espècie. Pensem en persones com Pitàgores, Tales, Eratòstenes, Plató, Aristòtil, Arquímedes, Hipàtia, Occam, Llull, Hume, Kant, Leibnitz, March, Montaigne, Cervantes, Shakespeare, Galileu, Newton, Gauss, Euler, Boole, Faraday, Lovelace, Galois, Germain, Goethe, Noether, Curie i molts (i moltes) altres. Però, a pesar de tot açò que acabe d’afirmar, observe que, des de fa molts anys, hi ha, en la societat occidental, una espècie de «crisi de civilització». La nostra societat dubta d’ella mateixa i del valor dels coneixements que posseïx. S’ha instal·lat en un relativisme cultural que l’ha portada a un desconcert profundíssim i a creure en idees més o manco peregrines i, de vegades retrògrades, que la sotmeten a un bon nombre de sotracs inesperats, desgavellats, polaritzadors i irreflexius. A poc a poc, les diferents administracions educatives, davall la influència d’eixa crisi i d’altres canvis tecnològics i socials, han anat demanant i exigint als docents coses diferents de la transmissió de coneixements humanístics, científics i tècnics. Estic totalment esbalaït pel fet que els docents hàgem acceptat tants canvis sobtats al llarg de tants decennis. N’hi ha qui creu, com el matemàtic Laurent Lafforgue, que els professors han estat directament manipulats pels centres de formació del professorat i pels equips d’assessors didàctics sense coneixements sobre les diferents disciplines, que ensenyen, al seu entendre, una doctrina delirant i que no toleren la més mínima crítica. Jo, per la meua banda, crec que els responsables polítics i els seus assessors didàctics, per motius merament ideològics que ni tan sols molts d’ells compartixen en el seu fur intern, han decidit canviar de dalt a baix l’educació pública clàssica amb la incomprensible aquiescència d’una part del professorat que no diu ni xufa (ne pas chercher à comprendre). Tinc la inevitable sensació que, al remat, només quedaran ben servits els qui puguen pagar a la seua xicalla una autèntica educació de qualitat. Sembla com si bona part dels responsables educatius del nostre Estat volgueren bandejar la meritocràcia de les escoles i dels instituts amb totes estes noves (¿noves?) teories pedagògiques quan este sistema d’organització social (la meritocràcia) continua omnipresent en els vestidors dels camps esportius, en els concursos de televisió, en el món laboral, en la provisió de llocs de treball per a la funció pública i, en general, en moltíssims àmbits de la nostra vida quotidiana. Al meu entendre, la meritocràcia és probablement un sistema d’organització social prou òptim, encara que tinga limitacions importants i no deixe d’inocular, desgraciadament, una certa dosi d’enveja i de ressentiment en la societat. Però la humanitat és així i dubte moltíssim que siguem realment capaços de trobar-ne un de millor, tot i que estic obert a qualsevol classe d’oferta plausible que es faça en este sentit.
La hipocresia que destil·la tot este assumpte em resulta francament escandalosa: no són pocs els representants educatius que elogien, davant micròfons i càmeres de televisió, les suposades bondats d’un ensenyament públic lúdic, comprensiu i antimeritocràtic com a instrument imprescindible per al progrés social de tots els individus; però matriculen invariablement els seus fills en col·legis, instituts i universitats privats i concertats ben meritocràtics, amb uniforme i tot. ¿És menester que diga noms? Supose que fan tot això per estalviar a la seua estimada prole la insuportable «competència» dels talentosos estudiants sorgits de les classes més populars i les «males influències» dels estudiants provinents de la immigració i d’entorns familiars complicats.
La nova llei educativa (¡la sexta d’ençà que soc docent!) recentment aprovada pel Parlament fa referència a diversos conceptes farragosos redundants i molt difusos, però, que jo sàpia, no destina ni un sol rengló al reforçament de l’autoritat del professorat en l’aula. ¿Per què passa tot això? Al meu parer, allò que més necessita el nostre país són aules i centres mínimament tranquils, amb un bon ambient de treball, lliure de sorolls innecessaris i de conductes disruptives. Sempre he cregut que els problemes més imperiosos de l’educació en el nostre país són aquells que tenen a vore amb el saber estar, amb la urbanitat i amb l’excessiva càrrega lectiva que suporten els alumnes de la secundària, amb jornades de sis i set hores de classe seguides i una rècua excessiva d’assignatures, però ¿qui li posa el cascavell al gat?
Un altre problema gros a què ha de fer front l’ensenyament consistix en el fet que, hui en dia i des de fa moltíssims anys, qualsevol indocumentat que no ha trepitjat mai una aula es veu amb l’espenta necessària de dir-hi la seua públicament i de qüestionar, moltes vegades sense cap criteri mínimament coherent i empíricament demostrat, les bondats i defectes del currículum i la professionalitat o falta de professionalitat dels qui treballen en les aules i s’hi deixen la pell. Quan jo era adolescent, a finals dels anys setanta i principis dels huitanta, el professorat tenia prestigi. Ningú els qüestionava permanentment i, per desgràcia, això ha anat canviant amb les successives lleis educatives dels darrers decennis. També estic convençut que, en última instància, l’èxit educatiu d’un país depén prou del marc legislatiu, però també depén moltíssim dels valors en què creuen i que practiquen les famílies, els alumnes, els docents i la societat en general, pel que respecta a l’esforç, al treball i al desig d’autosuperació. Em resulta curiós també que l’adjectiu «magistral» només tinga una clara connotació negativa en l’àmbit de la nova pedagogia. Si consultem el terme «magistral» en el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l’AVL tenim que:
magistral 1. adj. Que està fet amb mestria. Una interpretació magistral.
mestria 1. f. Habilitat, perícia de mestre. Actuava amb verdadera mestria.
Això deu ser així perquè molts membres de la nova pedagogia actuen com l’avantguarda convenenciosa d’una nova concepció de l’escola que es definix a si mateixa com el resultat inevitable dels canvis socials, econòmics i tecnològics contemporainis. Molts centres educatius s’estan convertint gradualment en una mena de centres ludicoassistencials on l’alumne/usuari sembla que acudix a estar-hi i no tant a adquirir-hi coneixements. També caldria buscar l’èxit d’implementació d’este nou paradigma educatiu en l’heteronomia consubstancial a les condicions de vida dels nostres representants polítics. L’«animal polític» (i ací utilitze el substantiu «animal» des d’un punt de vista filosòfic i sense cap connotació pejorativa) és bàsicament un ser prou intel·ligent, però que viu en unes condicions molt aspres i estressants. Ha de fer front a moltes peticions i exigències dels diferents grups que componen la societat civili, a més, cada quatre anys, s’ha de sotmetre a aquell procés de selecció summament dur i extenuant que anomenem «eleccions}. Moltes vegades, eixos representants polítics no tenen cap eixida laboral mínimament plausible i viable fora del món de la política partidista i és per això que estan disposats a fer tots els papers de l’auca i que sucumbixen fàcilment a la pressió externa i als vaivens de le modes pedagògiques i de les ocurrències més o manco exòtiques dels diferents grups socials. Però, al meu entendre, no resulta molt «progressista» baixar sistemàticament el nivell acadèmic general i «regalar» els títols, perquè, llavors, eixos títols acaben devaluant-se i l’escola deixa d’actuar com a ascensor o mecanisme de promoció social. Comptat i debatut, em fa la impressió que, quan l’escola deixa de ser meritocràtica, de retruc, també deixa de ser equitativa perquè resta oportunitats als fills talentosos de les classes populars. Conec professors progressistes que, per eixe motiu, defensen fèrriament la necessitat de realitzar més proves externes a fi que el nostre sistema educatiu siga més just, equitatiu i eficient. Però esta manera de vore l’assumpte genera un rebuig molt gran perquè les famílies no volen que es posen obstacles addicionals als seus fills i molts docents tampoc volen que els resultats de la seua tasca diària puguen ser mesurats i comparats amb els resultats dels altres.
Finalment, també considere que l’escola ha de ser, per força, una institució bàsicament conservadora, perquè qui no conserva res, no té res a transmetre. Com deia el nostre Josep Pla: «No hi pot haver una qualsevol forma de civilització sense una actitud prèvia de conservació».
Escolte el morts amb els ulls.
