Després d’unes quantes setmanes sense escriure absolutament res, he tingut temps per escoltar, llegir i reflexionar sobre les xarxes socials i els seus usos, ja que qui escriu aquestes línies és allò que l’escriptor estatunidenc Marc Prensky va descriure com a «nadiu digital», és a dir, una persona que ha crescut en l’era digital. Per descomptat, no soc el primer que s’ha adonat que vivim en la societat de la immediatesa persistent i de la hiperconnectivitat absoluta. Hi ha nombroses referències científiques, antropològiques, sociològiques i pedagògiques en innumerables publicacions, ja siga en forma d’articles, notícies o assajos, que parlen del que jo parlaré ací. Per això, soc conscient que açò que estic escrivint ja ho ha escrit algú abans.
Ara bé, i si pensem un moment en com eren les nostres vides abans de la societat hiperconnectada? Abans de l’arribada l’any 2004 de la xarxa Facebook, xarxa clau per entendre la proliferació de les xarxes socials, la vida dels adolescents era jugar al carrer. Jugàvem a tot tipus de jocs al carrer (futbol, sambori, baló presoner, tazos, xapes, cromos, bales, etc.). Féiem vida al carrer i sempre entràvem a casa a l’hora de sopar. També quedàvem per a jugar a la Play Station, val a dir. Però, certament, es palpava eixe ambient jovial que poblava els carrers del poble o del barri. A més, coneixíem altres joves de la nostra edat i fins i tot més majors.
No obstant això, davant nostre començà a proliferar la globalització tecnològica: cada cas tenia un ordinador, connexió a Internet, MSN Messenger, Tuenti, WhatsApp, Facebook, Youtube, Twitter, Netflix, HBO, i un llarguíssim etcètera. Açò feu, i ha fet, que la societat es recluira en les seues cases i deixara d’interaccionar amb més gent de carn i os. Començàrem, doncs, a relacionar-nos amb una pantalla i deixar de banda aquella vida lenta que fa anys deixàrem enrere. Açò ho vaig notar, quan els dos o tres primers anys universitaris, entre el 2008 i el 2011. Al metro hi havia gent que llegia el diari, que no escoltava música sense auriculars, que parlava amb altra gent que sempre coincidia per anar al treball. Podies palpar la flaire d’un llibre, ja fora nou o vell.
Aquests darrers dies he estat llegint sobre testimonis que han deixat les xarxes socials, com quan algú deixa de fumar després d’anys intoxicant-se els pulmons. Les persones que donen aquest pas diuen que el seu dia a dia ha millorat. Parlen que l’estrès és menor, que veuen quina és la realitat de la vida, tenen el cervell més desemboirat, els estats d’ànims són més estables, se senten amb més energia a l’hora de fer allò que més els agrada fer i dediquen més temps a la lectura.
Les xarxes socials gairebé són una injecció de morfina per a la societat i estan dissenyades per a passar-te hores i hores mirant vídeos que no t’aporten absolutament res. Per una part, no deixes d’escoltar youtubers predicant el seu ego i, per altra, hi ha qui col·lecciona influencers que et fan creure que el teu cos o la teua roba pot ser encara millor del que tens.
Amb tot, no estic dient que tornem a 1999, però si volem deslligar-nos de les cadenes de les pantalles, si volem ser més feliços, si volem deixar de ser esclaus digitals, parafrasejant a Rosa Luxemburgo, hem de moure’ns. Hem d’alliberar-nos de tantes pantalles.
