Algunes persones encara es pregunten la raó d’aquesta vaga general i, sobretot, de les seues possibilitats d’èxit. Moltes persones entenen que davant l’ofensiva de l’actual govern de la Generalitat i la seua bunquerització i assoliment de les línies estratègiques del feixisme, l’ultranacionalisme espanyol, l’antifeminisme patriarcal i el negacionisme climàtic cal alguna mena d’articulació i de protesta que ressitue un nou tauler per a l’enfrontament social, però esperen, al·lucinades, que aquesta contestació vinga espentada des dels espais concertats pel règim per a la mediació i el pacte social.
Però això no passarà, aquests espais polítics, sindicals i culturals no representen els interessos populars, sinó que són la materialització de la seua negació. Són part del problema i no de la solució i són, sobretot, agents de col·laboració per a la desvertebració de les classes oprimides i les seues lluites. Aquests elements polítics, socials, sindicals i culturals, representen la falca del capital en les organitzacions contestatàries i són el resultat no de la desaparició de la lluita de classes sinó la prova, efectiva, de la victòria parcial i momentània del capital i l’estat colonial sobre les classes treballadores valencianes. I no sols pel que representen els pactes d’aquestes organitzacions i la seua legitimitat negociadora cedida pel capital sinó, sobretot, per les dinàmiques passives instaurades en els elements contestataris dels colonitzats i la negació continuada de l’expressió autònoma dels subjectes d’alliberament.
Aquesta vaga no és, només, una vaga per demanar la dimissió de Mazón i demanar responsabilitats i justícia. Aquesta vaga cerca transcendir els límits de la contestació i continuar teixint les xarxes de l’ofensiva rupturista. És un gran acte de desobediència que interpel·la directament els responsables de la situació d’emergència que viu el País Valencià (l’oligarquia i l’estat espanyol) i que està pensada per a ser un punt d’inflexió i un canvi de ruta en l’enfrontament contra aquests.
Des de la vaga apuntem als verdaders responsables de la nostra condició de colonitzats a tots els nivells i, mentre no abaixem els braços ni la veu, comencem a alliberar-nos de l’abraçada narcòtica de Morfeu intentant despertar del malson que ens manté abstrets de les nostres penúries quotidianes i de totes les agressions que compartim els uns amb els altres.
Efectuem un esforç titànic al despertar i intentar despertar la nostra comunitat en procés de liquidació, sabent que els primers passos mantenen la inseguretat del somnolent, però comprenent que la nostra emancipació ha de ser obra de nosaltres mateixos i que l’alliberament nacional, de classe i de gènere és un camí deliberat ple de connexions, de suports mutus, lluites, errors i xicotetes victòries.
Totes aquelles persones i organitzacions que lluitem la vaga des del principi de la catàstrofe coincidim en el mateix: el que més ens costa és reobrir les dinàmiques narcotitzades, és expulsar els dubtes individuals i reconnectar els mecanismes contestataris oxidats per dècades d’atomització, fragmentació, individualisme i pactisme. I totes estem convençudes que aquesta vaga és el primer pas d’una gimnàstica popular que ens pose en forma i assolisca el múscul necessari per a convertir-se en un subjecte ofensiu en aquest conflicte social.
Hem de deixar d’estar a l’expectativa i començar a agitar en els nostres llocs de treball, d’estudi o de socialització. No hem d’esperar al fet que les iniciatives ens vinguen de dalt sinó començar a incentivar dinàmiques pròpies i de base. Si els sindicats no diuen res, obliga’ls a posicionar-se; si els teus companys de feina callen, parla i agita les necessitats de lluita; si en la teua feina els responsables sindicals actuen com a matons del capital, denuncia i fes-ho públic; si no tens casa, organitza’t i lluita i, si no tens futur, subverteix el present.
El moviment de reconstitució popular valencià planteja la qüestió de la necessària liquidació del règim de dominació històrica que vivim i que la DANA ha deixat, brutalment, al descobert i que ha de connectar, prioritàriament, amb la voluntat d’emancipació i de ruptura de les classes treballadores amb la seua realitat colonial. Evidentment, la ruptura sols serà possible si transcendim els límits de la contestació i liquidem la influència de les organitzacions pactistes en les dinàmiques de lluita apostant per la unitat popular i l’enfrontament social.
A hores d’ara o estàs amb la vaga general i amb les classes populars o estàs de part dels dominadors i dels interessos del capital. Aquesta ja és una gran victòria en aquesta lluita. Però si volem que el moviment es consolide de forma duradora i avance en l’enfrontament amb l’organització estatal i capitalista, és necessari que tinguem, també, una concepció positiva de la vida i que la democratització dels espais comunitaris i de lluita, i la seua vertebració autogestionada en el país, siguen un experiment d’allò que desitgem. Tenint en compte que sols podem adquirir una concepció positiva en la mateixa lluita i que aquest moviment rupturista i ofensiu és una confederació de comunitats en lluita obsessionada per despertar dels malsons de Morfeu i per reconstruir el nostre territori en una terra lliure.
