Fa uns dies en arribar a un restaurant on havia reservat un dinar familiar em trobava amb l’establiment tancat i un cartell a la porta que deia «estamos de vacaciones». En un altre moment hauria reaccionat pegant-li foc al local, o almenys així ho hauria imaginat. Però no, la reacció va ser riure sense parar i buscar una alternativa amb un únic requisit: que hi haguera sol i, a ser possible, considerant les hores que eren, alguna cosa per a menjar. Tot perquè la primavera tocava a la porta. Era vespra que el calendari així ho marcara i jo, per a certes coses, soc de contagiar-me fàcilment. L’esperit primaveral es va imposar de manera destacada a l’enuig i el desconcert.
Què tindrà la primavera que l’esperem cada any amb tanta ansietat! Serà per veure-la com eixe preludi de l’estiu que desitgem que vinga després carregat d’amor, almenys en l’etapa de la joventut. Diu Luis Landero que «la infancia es felicidad, la adolescencia amor y el resto literatura». Doncs una cosa així deu passar amb les estacions de l’any, la primavera és la felicitat, l’estiu l’amor i la resta literatura. La primavera per a alguns també són les alegries i els exàmens finals, però si es tracta de posar-li música de fons i un decorat suggerent, evidentment, hem de saltar aquesta pantalla.
No sé si conscient o no, la primavera passa a ser com els esmorzars dels diumenges de matí. Eixos esmorzars eterns de posada en comú i d’observació pausada. Eixos esmorzars de descobrir que no interessen els plans a llarg termini i que no fer sempre el previsible és genial. Eixos esmorzars de café, suc, torrada, croissant i segon café si cal, acompanyats de molts riures o de silenci com a guarnició, segons el desig o les circumstàncies. Eixos esmorzars, amb vistes o sense, però lliures de presses i de pretensions.
La primavera és eixe moment que t’aboca a autoregalar-te flors impulsivament. Fa igual si la pluja o el fred s’entesten a endarrerir la seua entrada real. Amb més motiu enyorem l’explosió de color que porta afegida. Més encara també quan els informatius i el dia a dia van plens de notícies allunyades d’un panorama amable. Tot al contrari. Tal volta per això ens aferrem encara amb més força al desig d’eixos dies plens de llum i de vermuts al sol. De terrasses florides i parcs exultants. De passejades calmades i de propòsits d’última hora perquè els dies de platja ens agafen mínimament en condicions. De centrar-nos únicament i exclusivament perquè ens passe allò que desitgem que ens passe.
La primavera és un adeu desitjat a la roba d’abric i a les botes, i una benvinguda a un canvi d’armaris que porte color on tot era negre sobre gris. És temps de canvis en general, alguns meditats i altres impulsius, però tots basats en la creença que canviar d’opinió o de gustos forma part d’evolucionar.
La primavera és eixe moment en què t’adones que res és tan rellevant. Que uns simples imperdibles poden ser la solució a un problema que estava a punt de mutar a drama. Que quedar-se sense cobertura és més un regal que una complicació. Que independitzar-se emocionalment aporta una llibertat fantàstica.
Vaja, que la primavera és justa i necessària i aprofitar-la al màxim una obligació. Perquè no oblidem que fa uns anys vam perdre una primavera que no podrem recuperar, però seria imperdonable no traure el màxim partit a les que tenim per davant. Per més que es resistisca, acabarà per fer acte de presència, així que preparats i preparades per a obrir-li les portes de bat a bat. Ella pot resistir-se a entrar, però mai podrà obligar-nos a no esperar-la amb entusiasme.
