Li ho han dit els seus amics de Sumar; els no tan amics de Compromís o la Xunta; els companys de viatge d’IU; els que romanen amagats a sota d’IU del PCE; els de Podem que van baixar del tren ja fa un temps; els que s’ho miren des d’una certa llunyania, com ara ERC, Bildu o el Bloc Nacionalista Gallec; els enemics complaents de Junts i el PNB. Tots aquests partits no poden estar equivocats, o sí, ves a saber, però tots ells han dit al PSOE que cal fer coses… i no és que no hi ha coses a fer…
La més urgent probablement és enfrontar decididament la crisi de l’habitatge, però la solució, fins i tot posant-hi mesures (cosa que ja es fa molt tímidament), trigaria anys a donar resultats. Amb menys urgència, però d’efectivitat ràpida, seria canviar d’una vegada per totes les lleis que protegeixen el sistema judicial feixista que es van dissenyar arran de la transició política; en la mateixa línia, acabar amb la llei electoral i de partits que està corcant la inexistent democràcia i abolir la llei mordassa. És necessari ordenar el sistema sanitari, que està desfent-se com un terròs de sucre i, a més, cal abordar el problema dels autònoms, que no poden viure i on l’ordenament està a anys llum de la resta de Països d’Europa. Segurament tots els que criden en el desert tindran algunes propostes a fer; tanmateix, la qüestió ara ja no és si les faran o no -que sembla que després de la reunió i els cafetons tocats de rigor amb els amics de Sumar serà que no. La qüestió és: per què el PSOE no fa res en la línia del que desitgen els seus socis? ¿I que, a més a més, són reivindicacions raonables i necessàries per aprofundir en la democràcia i millorar realment la vida de les persones?
Probablement, la resposta està en l’ADN del PSOE, frase que tant agrada als “cools” de la política; perquè està en l’ADN del PSOE trair les aspiracions de les classes populars: el PSOE va ser i és un partit dissenyat per a apuntalar el sistema de dominació capitalista a Espanya i mantenir l’estructura d’un estat jacobí fortament nacionalista espanyol. Recordeu allò d'”OTAN d’entrada no”, i va ser que sí; o els GAL i el senyor X; o el més recent 155; i encara la darrera eliminació de les úniques dues mesures a l’estatut marc de la professió sanitària que obligaven a l’exclusivitat o feien que els MIR estigueren no menys de tres anys treballant al sistema públic, o també l’assetjament als autònoms amb lleis draconianes. I això sense entrar massa en temes de corrupció o el masclisme estructural d’una organització que ha pres el feminisme per bandera.
Ara com ara, l’únic motiu per a romandre al poder és mantenir els càrrecs i els diners que hi entren per tal de sostenir l’aparell del partit, no hi ha res més sota el cel del socialisme espanyol. El que és perillós, i que és el següent pas lògic, serà deixar caure el PSOE com un joguet trencat, tal com el capitalisme ha deixat caure els altres instruments que tan bé l’han servit fins a l’arribada d’un nou paradigma per al qual la socialdemocràcia ja no serveix; ara l’aposta és una altra que passa per l’enfortiment dels moviments feixistes-populistes, en una nova fase del capitalisme en què els partits de la dreta tradicional encara hi juguen un paper temperador del salvatgisme extremista, mentre que les opcions que ara feien de pal de paller del sistema són bandejades per inútils, en aquest nou món que hom està construint.
I l’esquerra? Trobe que l’esquerra s’ha de repensar al voltant d’alguns eixos que, ara com ara, o bé ha bandejat, o bé s’ha enganyat en l’anàlisi.
Temes bandejats, com si es tractés d’un elefant a l’habitació: l’emigració, junt amb la sostenibilitat unida a la igualtat; el masclisme sistèmic i la frustració del mascle; les noves formes d’esclavatge al segle XXI (falsos autònoms, treball dels infants i les dones als països en procés de desenvolupament). Perplexitat, doncs, davant la inexistència de models internacionals de governs d’esquerres: nou capitalisme despòtic a Rússia, capitalisme d’Estat a la Xina, oligarquies dominants a l’Índia, corrupció sistèmica a Llatinoamèrica. Cap referent, per tant, d’esquerres on poder emmirallar-se. I mentre en el món avança un nou sistema basat en l’explotació oberta i l’autoexplotació (desig de les persones de romandre a qualsevol preu dintre del sistema, tot i la consciència de viure explotat); l’esquerra calla. I mentre l’esquerra emmudeix, s’ensorra el sistema occidental de benestar sorgit de la Segona Guerra Mundial, sense cap alternativa real en l’horitzó.
Com fer-ho? En aquests moments, i com a primer pas, sols albire un front ampli confederal de les esquerres. Però ha de tenir molt, però molt clar, el fet nacional diferencial i les diferents sensibilitats dins de les esquerres; d’una altra manera, no funcionarà, com no ho va fer IU, ni Sumar ni els diferents instruments sorgits de l’esquerra espanyolista centralista amb l’objectiu declarat de superar el PSOE. Caldria una estratègia clara de negociació, si s’escau, i la disposició a no fer govern de nou sota el lideratge del PSOE. Perquè allò que trenca la unitat de l’esquerra alternativa a Espanya és la visió centralista dels partits espanyols, i mentre no superen eixe fet, serà impossible fer front al PSOE, i molt menys al feixisme. Ho acabem de veure en com l’espanyolisme inveterat i el sectarisme ha fet impossible una coalició d’esquerres que fos alternativa al PSOE i a la dreta. I diré “col·lació d’esquerres” i no d’esquerra alternativa, perquè el nom importa i en el nom ja va implícit l’escadusser espai que es vol ocupar.
