Evoque (i adapte) el títol d’una cançó de Pau Alabajos que té ja 15 anys, però que esdeveniments actuals fan que torne a ser vigent. «El futur és patrimoni de qui creu en el present», diu. I és ben cert. I toca recordar-ho en els temps obscurs en què vivim: a pesar del present desencoratjador, no hem de perdre mai la confiança en canviar-lo ni hem de perdre la confiança en les persones, ja que està en la nostra mà poder-lo canviar.
El present, el nostre present, sempre s’ha de conjugar en plural. És així com podem créixer, caminar endavant, aconseguir allò que ens proposem: amb objectius compartits i amb suport mutu. Fent pinya, amb la consciència de no ser res si no s’és poble. Amb aquest inici, crec que no queda dubte que propose que celebrem aquest 9 d’octubre amb l’esperança que dona la determinació de treballar juntes per un país millor, amb més sobirania i més drets.
No podem oblidar tampoc que el present no ve del no-res, sinó que naix de lluny i, per tant, no es pot valorar sense tindre en compte d’on venim. Continuant amb la cançó, és fonamental aprendre «de les errades que hem comés en el passat». I afegiria que també cal que aprenguem de les errades de les quals no som responsables: això és encara més difícil, però necessari. Sense reflexió i coneixement, l’esperança seria tan ingènua com inútil.
Certament, la realitat és crua. Vivim en un món que sembla abocat a la catàstrofe perpètua: les crisis se superposen i encara no ens hem recuperat d’una que caiem en la següent. Cop rere cop, ens intenten modular, silenciar, anul·lar. Estafes financeres, retallades neoliberals als serveis públics, salaris i pensions clarament insuficients, treballs cada volta més precaris, augment disparat del cost de la vida. Inestabilitat geopolítica, incertesa global. O, millor dit, ens diuen que l’única certesa és que anirem a pitjor. Paral·lelament, hi ha qui sempre millora i la riquesa va acumulant-se encara més en les mans d’un grapat de persones a força de desposseir la immensa majoria de la humanitat.
Tenint tot açò en compte, és lògic i normal caure en el desànim: estem subjectes a qüestions que s’escapen del nostre control, que venen determinades per instàncies llunyanes contra les quals no podem fer res més que callar i acatar, com si els fats ens anaren jugant males passades. Però, de veres que és així? Deixeu-me que us diga que no. N’estic convençuda. Com a mostra, podem recordar les diferents maneres com han fet front a l’emergència sanitària els governs arreu de l’Estat, amb un concret deixant morir persones en les residències de majors. L’exemple és suficientment brutal i colpidor perquè despertem de la letargia on ens tenen.
I és que el marge que tenim els pobles per canviar el nostre present i forjar el nostre futur és més gran del que el sistema ens vol fer pensar. El que hem de tindre clar és per on començar: per l’ara, per l’ací. Aquest és l’àmbit on podrem incidir de manera més tangible, fent vàlida la màxima de l’activisme ecologista de pensar en global i actuar en allò que és local.
Així, hem d’insistir en la importància d’establir un marc valencià propi, que estiga dissenyat tenint en compte la nostra realitat concreta i que responga a les nostres necessitats concretes. Perquè quan es prenen decisions que ens afecten en despatxos que estan a uns quants centenars (o milers) de quilòmetres, no ens enganyem, és fins i tot lògic que no se’ns adeqüen, només per pur càlcul de probabilitat. Quan, a més, eixes decisions estan preses per persones que segueixen la dinàmica estatal de més de tres segles de menystenir-nos, els resultats són normalment decebedors i perpetuen el greuge que patim. Perquè, com diria Fuster, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. El problema ja escandalós de l’infrafinançament i de la manca sistemàtica d’inversions n’és un exemple.
Pel que fa al món laboral, però, tenim un marge que sovint passa massa desapercebut: la força de la plantilla als centres de treball. Una altra veritat que se’ns oculta: com, amb la mobilització, la reivindicació i el conflicte si toca, podem aconseguir millores palpables en les nostres condicions, superant sovint acords i convenis que es queden lamentablement curts. Quan les treballadores i els treballadors prenen consciència de la seua força, quan se saben partícips de les decisions que els afecten, són senzillament imparables. Ens ho mostren cada dia els centenars de persones delegades que tenim arreu de les nostres comarques: el sindicalisme fet en clau pròpia és la resposta que necessita la classe treballadora valenciana. I en això estem: fent sindicalisme per fer país. La tasca no és gens fàcil, però és una de les potes imprescindible per l’apoderament social i polític del País Valencià.
I em permet parafrasejar Isabel-Clara Simó, per demanar que trenquem les cadenes i obrim les portes. Que és País Valencià, 9 d’Octubre.
