Els meus pares van comprar un terreny als afores d’on vivíem per fer-se una caseta on anar a fer la paella el cap de setmana i passar-se uns dies a l’estiu. Eren els anys 70 del segle passat.
Qui va dirigir les obres va ser un oncle meu que era obrer de professió i mon pare, que havia treballat en la construcció, l’ajudava. Res de plànols previs sobre com distribuir l’espai interior per estar còmodament o fer calcular com fer sòlida la construcció.
Vint anys després, una espècie de balcó que hi havia en un dormitori, es va haver de reforçar amb una biga perquè no caigués. Era el resultat de no aplicar uns càlculs de resistència.
Quan en 2010 vaig començar a militar i treballar amb polítics del partit verd Equo, em vaig adonar que els «càlculs arquitectònics» que es feien no eren molt fiables. En canvi, en Compromís eren més fiables, de fet va ser el moment de la seua eclosió.
En un llibre d’un consultor polític de renom hi havia una frase que em va impactar molt: «La estrategia es el factor individual más importante en una campaña electoral. […] Una estrategia correcta puede sobrevivir a una campaña mediocre, pero hasta una campaña brillante puede fracasar si la estrategia es equivocada» Així de contundent era Joseph Napolitan, un dels més prestigiosos i efectius consultors polítics de la història de la consultoria política.
L’estratègia electoral suposa identificar objectius, gestionar recursos (diners, persones…) establir conceptes, relacionar-se amb el veïnat, identificar valors, crear missatges, saber planificar activitats, detectar perfils en l’electorat, anticipar possibles crisis i saber com actuar i moltes més coses. I que tot això tinga un fil conductor i siga harmònic. Amb això s’eviten improvisacions, ocurrències, «receptes màgiques», que fan perdre la línia general definida.
En el meu llibre Deixar de ser el germà xicotet de la política. Una guia pràctica per estar en primera divisió de la política municipal (a principis d’any llençaré un microfinançament), plasme algunes pautes de com construir una estratègia. La política basada en el voluntarisme, en la improvisació, funciona molt poc. Aprendre a desenvolupar una arquitectura política ben planificada pot ajudar moltíssim a guanyar votants i representació institucional. I a governar.
Sovint, construir un edifici amb voluntarisme, és mantenir-se al marge, sense una estratègia robusta, amb el perill que l’edifici s’ensorre.
D’entre els molts elements que hi ha, descriuré dos elements que ajuden a fer una estratègia sòlida.
La primera és la de construir xarxes socials amb el veïnat, que no té a veure amb internet. Ha de veure amb establir xarxes amb veïns, veïnes, relacions personals per escoltar les seues inquietuds, oferir solucions, fer de corretja de transmissió amb l’ajuntament, etc. Juan Ignacio Marcos Lekuona, un consultor polític de dilatada experiència, amb el qual em vaig formar, ho va deixar clar: un partit polític que té una base social ferma, té futur. En l’àmbit municipal, aquesta és una de les diferències importants entre Compromís i Podem. El Bloc, inicialment i Compromís posteriorment, van estar construint una xarxa social municipalista durant dècades que, encara que en les últimes eleccions han perdut votants, ha aguantat prou bé. En canvi, Podem no va posar l’esforç de consolidar els cercles i pràcticament ha desaparegut.
L’altre element consisteix a definir debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats (DAFO) i actuar en conseqüència. Això pot semblar obvi, però sé de col·lectius locals que ni consideren reflexionar sobre això. I n’hi ha que ho fan i no ho porten a terme les conclusions. I els més interessants, aquells col·lectius que fan una anàlisi DAFO i després un CAME, que són les sigles de Corregir, Afrontar, Mantenir, Explotar.
Si hi ha una debilitat, com la corregirem? Si hi ha una amenaça, com l’afrontarem? Si hi ha una fortalesa, com la mantindrem? Si hi ha una oportunitat, com l’explotarem? I finalment tot això ho porten a terme; són resolutius. Solen ser els que probablement aconsegueixen els seus objectius electorals i institucionals.
I combinar els dos elements, fer xarxa social amb el veïnat i portar a terme una certa estratègia operativa són dos elements claus per avançar electoralment.
Si es vol fer front al bipartidisme, s’han d’usar eines per a construir un edifici sòlid. Que no li passe com a la caseta que va fer mon pare.
Carles Porcel és capacitador de polítics i activistes.
