Uns dies negres, terribles, al País Valencià. Dues dones i una xiqueta de 12 anys han estat assassinades en poc menys de 48 hores als municipis de Benicàssim i Xilxes. Ana, María José i la seua filla Noemí, comptabilitzaran al registre de víctimes per terrorisme masclista de l’any 2026 i, com és habitual, respectarem minuts de silenci, convocarem concentracions de rebuig i, tot seguit, ens oblidarem dels seus noms com qui oblida el llibre que vàrem llegir fa uns anys i que tant ens va emocionar.
María José, dona maltractada pel seu exmarit, era al Sistema de protecció VioGen. Ana, no, no n’hi havia denúncies prèvies, però el seu botxí (presumpte), no va acceptar el procés de separació i va tirar pel dret: ‘si no ets meua, de ningú.’ I, amb un parell de ganivets – per si no n’hi hagués prou amb un -la va assassinar. Al centre de salut on Ana treballava, davant de tothom. Ningú no va poder fer res per ella. Ganivetada certera, pla sense fissures, objectiu assolit. De segur que el dentista criminal era molt bon xicon, sempre saludava.
Però què ha passat amb María José?, què ha passat amb aquesta dona i la seua filla?
Per què el jutjat de violència de gènere no havia apreciat indicis de risc en aquest cas? Un home denunciat i condemnat per violència masclista amb ordre d’allunyament no portava el dispositiu de control per avisar la dona quan ell hi era a prop? María José era una persona sorda, més vulnerable encara. Nivell mitjà de risc? Estem davant d’un altre cas de violència institucional? En són ja uns quants. Tenim el patriarcat i el masclisme arrelat a les mateixes estructures judicials i hem de combatre-ho perquè decisions incorrectes poden tindre conseqüències fatals i devastadores. Cal repensar el Sistema VioGen i dotar de més i millors mitjans i recursos perquè aquest sistema siga capdavanter i confiable i no deixe cap dona ni els seus fills i fills pel camí d’un hospital o d’un cementeri.
I, una darrera reflexió: el doble crim de Xilxes, a moltes persones, ens ha colpit per ser un municipi proper a la Vall de Segó i Sagunt, on tenim amics i coneguts. Personalment, algunes informacions rebudes per missatge o d’altres a mitjans de comunicació em van fer sentir vergonya aliena, i alhora, molta tristesa.
Hi ha qui va dir que María José va assassinar la filla i després es va suïcidar; l’alcalde del municipi, el popular Ismael Minguet, a l’inici de la investigació, tot compungit ell, va dir que l’exmarit de Maria José “és molt bon xic”. Sense posar en dubte la versió que el presumpte assassí li va explicar. Un altre bon xic que sempre saludava. Són monstres, però per alguns sempre seran bons xicons.
I és ací on vull posar el focus: un condemnat per violència masclista i amb ordre d’allunyament no és mai un bon xic, és una mala peça, és un terrorista físic i emocional, i una merda de company de vida i de pare que cal tindre lluny, ben lluny. I això, el senyor alcalde d’un municipi xicotet, on quasi tothom es coneix, ho sap.
Com a societat tenim el deure d’assenyalar aquests comportaments retrògrads i misògins, que, lluny d’ajudar per erradicar la violència masclista, la minimitzen.
Anna Martínez és secretaria de Feminismes d’Esquerra Republicana del País Valencià Camp de Morvedre – Plana Baixa.
