En les últimes setmanes hem tornat a viure la frustració existencial a què els valencianistes estem acostumats. L’ampliació del Port de València, la «portà» a afegir una frase a la Constitución Española perquè les Corts Valencianes tinguen capacitat legislativa en Dret Civil i poder recuperar així el Dret Foral Valencià, el «NO» etern a la reforma del finançament autonòmic són només els últims plors dels nostres cercles polítics, immersos en aquesta tragèdia «levantina». Quasi millor que no parlem del Corredor Mediterrani ni de l’Agenda Valenciana, ni de la llengua (ai la llengua!) veritat…?
La Comunitat Autònoma Valenciana (igual que l’Ajuntament de València) no té capacitat per a decidir què fer amb una infraestructura tan estratègica per al futur econòmic, ambiental i social de la CAV com és el Port de València. Les nostres Corts continuaran sense poder legislar en matèria de Dret Civil. Continuarem sent «legislats» amb el dret civil d’aquells que destruïren l’Antic Regne de València. I continuarem patint els efectes del deute, de l’espoli i de l’infrafinançament, ens diran que el Mediterrani passa per Madrid, i de TV3 ni parlar-ne. Però, escolta, estem millor que mai, i ens deixarem la pell…
Causes i efectes… Però quina o quines són les causes de les causes?
Ací la llista pot ser llarga: el tan famós meninfotisme valencià, la desestructuració nacional amb les divisions provincials, la falta d’una força política amb pes a Madrid capaç de condicionar les polítiques del Gobierno, la castellanització cultural i l’espanyolització identitària de la societat, la falta d’un projecte polític per a fer de la Comunitat Valenciana el País Valencià…
Són moltes les raons i ben segur que a aquesta llista li’n podem afegir unes quantes més. Però, on està la «causa última»?
Per a mi està molt clara: la no existència del País Valencià, ni «de iure» ni «de facto», com a subjecte polític amb capacitat d’exercir la sobirania nacional. Fent nostra la frase que es va fer famosa durant la campanya de Bill Clinton contra George W. Bush amb allò del mercat: «És la sobirania, estúpids!».
Sense sobirania només hi ha explotació, colonització i submissió als interessos d’altres. Sense sobirania continuarem enviant els nostres recursos a Madrid i deixant que des d’allí diguen el que podem fer i el que no. Continuarem patint la colonització cultural, econòmica i cognitiva en la qual vivim. Continuarem callant a les nostres necessitats (les de les persones que vivim a la «terreta») per donar gust als interessos de La Villa y Corte.
Mentre el País Valencià no siga un subjecte polític amb plena sobirania serem un territori assimilat. Totes i tots patirem les conseqüències, igual té si et sents més o menys valencià, més o menys espanyol.
La colonització que patim no és únicament cultural, econòmica o social. En realitat la millor forma de colonització és la mental. Per dir-ho fàcil, no som capaços de pensar més enllà dels marcs mentals que ens imposa Madrid. Algú va dir que és més senzill pensar en la fi del món que en la fi del capitalisme, ja que sembla que també és més fàcil pensar en la desaparició d’Espanya que en la independència del nostre País. I aquesta és la principal colonització que patim.
D’excuses en tenim a cabassades: «la gent no està preparada», «el País no està prou madur», «ara no és el moment», «no, si més independentista que jo ningú, però cal ser pràctics», «siguem prudents o mobilitzarem el feixisme», «cal centrar-se a gestionar, en millorar la vida de la gent»… Com si la independència no tinguera com a objectiu millorar la vida de les persones.
Veritat que heu escoltat tot açò i més? Colonitzats mentalment, per tant, la primera descolonització que cal mamprendre és la mental.
Per cert, als qui encara creguen en allò de fer d’Espanya un estat federal i que juguen amb eixa mena de Confederación Española de Izquierdas Plurinacionales y Territoriales, els recorde les paraules d’algú tan poc sospitós com Quin Nadal: «Hi ha una cosa més difícil que la independència de Catalunya, que Espanya siga un estat federal».
