S’obri la «Feria de Julio», així en castellà, amb «El novio de la muerte» interpretat per una banda de cornetes i tambors. Mira que un sap que és una provocació, una manera més, tan barroera i grollera com es vulga, de celebrar la seua victòria, que tornen a gaudir del poder que els pertany per dret diví. És la versió nostrada i actualitzada del «Ya hemos pasao» de Celia Gámez, en el Madrid de 1939, amb el mateix posat de xulapa, encara que aquesta vegada de comunió dominical i cara de bona xiqueta.
Un sap que és això, una provocació, com això de dir que no es posa cap bandera en el balcó per justificar que no es pose la LGTB i a continuació començar a enumerar malalties. Com també ho és la pràctica desaparició del valencià dels rètols i cartelleria. O la festa eixa infantil perquè els nostres xiquets vagen aprenent a maltractar animals en els bous al carrer. Com també ho és, d’alguna manera, lliurar els carrers de la ciutat al trànsit privat. La ciutat és més sorollosa i està més contaminada, i comença a ser perceptible a simple vista, o a simple glopada d’aire. Són els brams dels motors dels triomfadors. Qui ho anava a dir, el silenci sembla ser d’esquerres. I també anar a peu. I no ens enganyem: en aquestes posades en escena de la prepotència de senyorets fatxes moltes vegades és difícil saber on acaba el PP i on comença Vox.
Un sap que en el fons començar escrivint sobre nóvios i nóvies de la muerte és caure en el parany, en batalletes culturals d’eixes que guanyen perquè miren somrient la seua gossada i diuen: «Mira com som de valents, l’himne de la legión, tu, i mira com rabien els progres, els wokes i els catalanistes». I, tanmateix… Un no deixa de sentir que en eixes batalletes es juga l’hegemonia social. I que almenys una cosa hem d’aprendre d’ells, d’una vegada per totes: la manera desacomplexada com llancen picadetes d’ulls a la seua gent, com els diuen, mira, novio de la muerte, hombre a quien la suerte hirió con zarpa de fiera, el teu vot ha servit per a fer açò. Es nota que hem guanyat nosaltres.
Els nostres, quan arriben al poder, al poder polític, administratiu, enteneu-me, tracten d’assimilar-se a les «persones de bé», de dissimular, no digues País Valencià que això és polèmic i lleva base social, no et faces fotos en aquest o en l’altre, que per cert, t’ha votat, que té fama de radical, carrega’t les línies en valencià que són un gueto, fes una ciutat xupiguai, que es note que sabem gestionar, però no et claves massa en temes com ara els preus del lloguer, o no et poses massa cabut en la taxa turística no siga que s’enfade l’hostaleria que té molt de poder. I, sí, clar, en aquestes darreres coses no estic parlant només de Compromís, és clar, que el PSOE és com és, i fa el que fa, i conrea la distància entre les paraules i els fets que coneixem. De fet, és prou divertit veure l’America’s Cup a Barcelona, duta pels Comuns i administrada amb alegria pel PSOE cedint espais públics per a usos privats, i molt privats.
Clar, si fas això, després no pots parlar de turistificació. I un poc és el que passa ací, encara que cal reconéixer que nosaltres ens lliuràrem d’una nova Copa d’aquestes mentre la dreta, actual alcaldessa inclosa, remugava. Però si la turistificació va augmentar exponencialment mentre tu estaves en el poder (i et feies fotos en catifes roges i photocalls glamurosos), a veure com critiques ara. Eixa és una de les conseqüències nefastes de ser tan reporegós quan estàs en el poder, que després la teua oposició no resulta creïble. I, per cert, és una altra de les raons per les quals caldria fer una renovació de cares, de noms i de discurs.
En fi, que el fet que a França haja guanyat les legislatives un senyor que animava a cantar la Internacional i retia homenatge a la memòria de la Commune, em fa molta enveja. Ja veurem què passa a França a partir d’ara, però, abans que em vinguen els especialistes en negar-se la més mínima alegria a dir que té igual que haja guanyat el Nouveau Front Populaire (un altre dia parlaré de l’ascetisme de l’esquerra, que fa que de vegades semble que pensen profundament que l’alegria és de dretes), crec que una cosa de la qual es pot prendre nota és que si a França no ha guanyat la ultradreta les legislatives ha sigut gràcies a una esquerra que, almenys en els símbols, els rituals i els discursos, no s’avergonyia de ser-ho. I això, es mire com es mire, i des d’on estem, no és poc.
