És el PSOE un mur de contenció enfront del feixisme, com insistentment ens volen fer creure els partits d’esquerres del nostre País per continuar donant-li suport? O és el catalitzador de l’ascens del feixisme a Espanya i, en eixe cas, les esquerres que hi viuen aixoplugades sota aquest discurs, en són còmplices d’aquest escenari que se’ns prepara?
Per a respondre a aquesta pregunta hem de donar unes quantes passes enrere per analitzar quins fets han dut a una polarització extrema de la política espanyola.
Veiem en Europa com la centralitat política s’assoleix bé per partits liberals o socialdemòcrates moderats, bé per coalicions dels partits que se situen prop del centre polític, cas de la CDU/CSU i SPD a Alemanya. Quan fracassa aquest model d’intentar governar prop del centre polític, les postures es van radicalitzant. A Espanya aquest model de centralitat política van existir durant uns pocs anys amb la UCD i després amb el segon mandat del PP, quan necessitava Convergència i el PNB per mantenir el govern. Després de la caiguda de Felipe González, el PSOE ja no ha guanyat cap elecció amb majoria suficient per governar en solitari. I el manteniment en el poder del PSOE ha sigut sempre una situació agònica a causa fonamentalment d’una política de promeses mai complides.
El govern de Zapatero va ser possible per la manipulació informativa que el PP va fer dels atemptats de l’11M, i fruit d’un pacte mai acomplit amb Artur Mas i que va ser el desencadenant real de l’inici del procés cap a la independència de Catalunya. El segon govern de Zapatero, amb el PP encara immers en una profunda crisi institucional i de partit fruit de la política aventurera i extrema d’Aznar, va ser possible de nou amb pactes amb els nacionalistes de centre (PNB i CiU). La crisi del 2011, mal gestionada per un PSOE ja en franca decadència, va donar a la dreta espanyola la majoria més gran de la seua història amb 186 diputats, i sols superada pels 202 diputats que va obtenir el PSOE en 1982.
Arribem així a un període crucial de la història recent. Els anys que van des de l’ascens de Rajoy el 2011, a la moció de censura del 2018.
Són anys convulsos de mena, esclata el 15M. Després de la sentència de l’Estatut de Catalunya el 2010, tenen lloc diverses manifestacions fins a la gran manifestació del 2012, i l’obtenció de la majoria absoluta dels partits independentistes al Parlament de Catalunya, unit al triomf de Ciutadans que queda com a primera força a Catalunya i decideix el pas a la política espanyola. Just en 2014, arran de l’èxit del 15M es funda Podemos però també Vox. La legislatura de 2011 a 2015, marcada per la greu crisi econòmica, s’obri amb el sistema sorgit del 78 trencat, en el sentit que el còmode bipartidisme que havia regnat fins eixe moment salta pels aires, i es conforma una cambra parlamentària amb 4 partits principals, dos a la dreta (PP i Ciutadans) i dos a l’esquerra (PSOE i Podemos). Des del meu punt de vista és aquest 2015 on es marca el punt d’inflexió, els dos partits sorgits a recer del 15M i la crisi catalana, volen superar els vells partits, i en lloc de cercar solucions centrades, entren en una lluita contra els seus referents ideològics. El resultat el sabem, Ciutadans ha desaparegut i Podemos ha quedat reduït a un apèndix folklòric al si de les esquerres, titelles en qualsevol cas del PSOE. Però mentrestant un monstre ha sorgit de les cendres de la crisi del 2011. Vox, el partit populista ultradretà escindint del PP, i que no va obtenir cap diputat ni a les eleccions del 2015, ni tampoc a les del 2016, però que irromp amb 24 diputats a les eleccions del 2019.
Què ha passat entre el 2016 i el 2019, perquè un partit fins llavors minoritari i extraparlamentari, sense cap xarxa institucional, arribe a 24 diputats?
Podem acotar encara més el nostre temps d’anàlisi, el període que va des de la moció de censura del 2018, que guanya el PSOE, ja amb Sánchez com a secretari general, després del seu “èpic periple” amb el suport de Podemos, i els grups parlamentaris d’esquerres i nacionalistes catalans i bascos. I per 180 vots contra 169 i 1 abstenció. Fins a eixe moment Vox no existeix més que en el registre de partits.
Acotat el període des de l’1 de juny del 2018 (votació de la moció de censura) al 28 d’abril del 2019, dia de les eleccions on Vox obté 24 escons, és a dir 10 mesos. El que hem d’analitzar és com en 10 mesos un partit passa del no-res a 24 escons, i també com el PP es va enfonsant, així com Podemos i Ciutadans.
El PP continua el seu declivi arrossegat per la corrupció, però Ciutadans no està tacat per la corrupció, i, en canvi, sofreix un desgast brutal, igualment Podemos que havia arribat a “tocar el cel” amb 67 diputats, entra al govern de Sánchez i comença el seu declivi.
Els eixos del discurs del PSOE entre el 2018 i el 2019 són dos: la lluita contra la corrupció i barrar el pas a la ultradreta. Un discurs que s’enceta amb la campanya de les eleccions andaluses del 2018 on Vox arriba per primera vegada a una institució amb el 10%, però ha sigut durant la campanya a les andaluses, i amb un intent de parar el PP, on el PSOE ha anat alimentant Vox amb els seus discursos de la por. De fet, en el debat del 27 de novembre del 2018, amb un Vox inexistent, Susana Diaz es qüestiona si hi haurà una coalició PP-Ciutadans-Vox, fent-los una propaganda impagable als populistes de Vox. Recordem que a Andalusia el PSOE està sumit en una profunda crisi de valors arran de la corrupció dels seus dos presidents de la comunitat autònoma. Podem doncs circumscriure encara més l’anàlisi temporal al període que va de l’1 de juny del 2018 al 2 de desembre del 2018. És a dir, 6 mesos.
I ara podem ja donar una ullada a l’hemeroteca per a albirar per on anirà des d’eixe moment l’interès de Sánchez i el PSOE. Juan Sierra i Iolanda Mármol publiquen a El Periodico el 8 de desembre del 2018, cite textual: “Con Podemos ya muy lejos de hacerles sombra, los colaboradores de Pedro Sánchez explican que la súbita llegada de Vox a las instituciones (12 escaños en el Parlamento andaluz) permitirá al PSOE movilizar al electorado de izquierdas, debido al rechazo y el temor que suscita el partido de Santiago Abascal entre los progresistas. Convencido de que la extrema derecha arrastrará a la radicalidad a PP y Cs, el círculo cercano al presidente sostiene que el PSOE tiene la oportunidad de ocupar centralidad política.”
La resta és història, Sánchez i el PSOE han col·locat Vox al centre del debat i ara les esquerres es troben a l’atzucac de romandre per sempre lligats a un PSOE corrupte que actua a l’albir dels interessos del capital o donar pas a un govern populista d’extrema dreta.
Ara hem arribat al final del trajecte i la situació política, amb l’escàndol de la corrupció (una més) del PSOE s’assembla molt a la situació que va dur a l’enfonsament del PSOE andalús primer i el PP després, tots dos anorreats per la corrupció, i no hi ha dos sense tres, la corrupció s’endurà per davant el PSOE, i haurem de patir un govern del PPVox. O no? Pot haver-hi una via intermèdia? Ens podem treure el PSOE de sobre sense que Vox entre als governs? O millor, ens podem treure “aquest” PSOE de sobre i evitar Vox? Diria que no, que no hi ha prou imaginació a les esquerres per a bastir un discurs que obligue a una recentralització de la política, si cal forçant un acord PP-PSOE, que a hores d’ara sembla l’únic acord per barrar el pas a l’extrema dreta, però que no tindrà lloc en cap cas. Així doncs, tenim un PSOE enfangat en la corrupció més bèstia que recordem, una esquerra espanyola desorientada i un independentisme que no alça el cap perdut en les cabòries d’uns dirigents atrapats en un discurs autonomista obsolet, i si a això afegim l’ascens a tot arreu de les opcions populistes i del trumpisme, ja no hi ha murs que continguen l’allau extremista. I podem respondre a la qüestió inicial, el PSOE no ha sigut en cap cas un mur de contenció de res, i sí el catalitzador de l’ascens de l’extrema dreta, tant pels diferents balons d’oxigen que li han donat, com ara per la degradació de la democràcia a la qual ha dut el cesarisme de Sánchez, i com més temps es mantinga aquest estat de coses, més serà la majoria neofeixista i populista que ens caurà al damunt.
El PSOE mai ha sigut un mur de contenció de la ultradreta espanyola, el veritable i únic mur de contenció hauria estat complir els pactes de regeneració democràtica amb l’abolició de la llei mordassa, l’avenç en el dret a decidir, els necessaris canvis en la llei electoral i de partits, i promoure un referèndum sobre la monarquia que ja en tenim prou de sang real; complir els pactes per millorar la vida de les persones, com una llei d’habitatge digna, i acabar amb els oligopolis, i les portes giratòries, tot avançant en drets socials i laborals, per a disminuir la cada vegada més gran escletxa social; complir la llei d’amnistia, avançar en la descentralització real de l’Estat, enfortir l’escola pública i la sanitat pública, en lloc de deixar-la en mans de les empreses privades. I tot posant el focus en el nostre País, complir amb l’acord de finançament. De fet, encara hi som a temps, si Sánchez vol continuar que presente no una absurda i inoperant qüestió de confiança, sinó tot un seguit de lleis que realment donen resposta als acords d’investidura, a tall d’exemple, en un període d’un parell de mesos que presenta al parlament per a la seua aprovació la llei de reforma del finançament del País Valencià, i si no que se’n vaja a sa casa, perquè tenir un PSOE corrupte i que no compleix res, afavorint sempre els mateixos, de res ens val.
