La setmana passada, vàrem viure un dels espectacles més vergonyosos de l’esquerra del nostre País. Compromís va decidir, després de perdre un 20% dels vots, tirar-se als braços d’una aposta pensada des de Madrid, sense cap mena d’estructura, vots ni possibilitat de vot dual, alienant encara més a una part qualitativament important de la seua base electoral i, de remat, entrant en unes dinàmiques mediàtiques on des de Madrid decideixen què s’ha de dir o no de Compromís, reproduint les lluites caïnites madrilenyes al nostre País. Podem, com a següent en discòrdia dintre del drama Yolandista, va enviar un globus sonda per a proposar que al País Valencià no es presentaria amb Sumar per suposats vetos des de la formació valencianista. Sumar va eixir públicament a dir que eixa opció no es contemplava i vàrem ser tothom testimoni d’altre fenomen: el fastigós ús oportunista de la rehabilitació de Mónica Oltra (i com la gent que va callar enfront del que li feien, ara de sobte sempre han sigut la seua defensa). Encara em pregunte exactament, què hem fet el poble valencià perquè, en comptes que els partits polítics que han perdut la confiança de la seua gent estiguen fent autocrítica, ens trobem en aquesta situació després de la dramàtica realitat per la qual el PP i Vox controlaran la Generalitat Valenciana?
Hi ha hagut honroses excepcions a tot aquest soroll innecessari: els quadres d’Esquerra Unida del País Valencià, Esquerra Republicana del País Valencià i alguna gent rellevant de l’esfera de Compromís com ara Enric Nomdedéu, Francesc Gamero Lluna o Josep Nadal.
Fa temps que, en privat o no tan privat, he dit el que sempre he pensat que és l’elefant en l’habitació dels quadres polítics, especialment joves, al nostre País: l’infrafinançament crònic que patim, l’espoli fiscal i les infrainversions fan que al nostre País no hi haja treball de qualitat per a garantir les condicions de vida de la majoria de gent, i això és especialment cert per a la gent més jove. És dur, però al final és fins i tot comprensible, els quadres de partits són persones condicionades a les seues condicions materials i vitals. O dit d’altra manera: en un País on sols hi ha treball en l’hostaleria, tindre un càrrec orgànic que garantisca un bon sou és més important que transformar o defensar el nostre País, malgrat que aquest curtterminisme acabe costant l’arribada de PP i Vox a les màximes institucions valencianes. Aquest és el drama.
I la veritat és, que ara mateix, de cara a les eleccions generals, no s’està pensant en qui defensarà els nostres interessos, els interessos d’un dels pobles amb major percentatge de població en risc d’exclusió que depén del nostre sistema de benestar sense quasi recursos, no. S’està pensant en quants càrrecs es poden assegurar amb la nova ferramenta electoral. L’extrema dreta desacomplexada, que no dubtarà a intentar llevar-nos tots els drets que calguen, poden estar al poder de l’estat espanyol en qüestió de setmanes, però les baralles són per cadires.
Això ha portat fins a un punt delirant on Compromís, en la seua necessitat de tirar-se als braços del nou experiment madrileny sense cap estructura, va pactar deixar que la força madrilenya triara el número 1 per Alacant, i, sorprenentment per a ningú, des de Sumar han triat un madrileny. Podem criticar molt aquesta decisió, podem argumentar que Carlos Bernabé, una opció de consens entre Podem, Compromís i Esquerra Unida del País Valencià és un bon treballador que representa molt millor les necessitats del sud del nostre País, però «pacta sunt servanda», és a dir, el pacte obliga. Potser, el problema és que els madrilenys puguen triar el número 1 per Alacant i que una força valencianista accepte això. Acceptarien el número 1 per València ser triat des de Madrid? I el dos? Després resulta, que s’ha de fer campanya en castellà para llegar a más gente al sud, i no, potser, deixar de menysprear un nucli de població de dos milions de persones, on la colonització es viu amb molta més intensitat que a la capital.
I ara que és latent el poquet que importem el poble valencià per al nou invent madrileny, què penseu que passarà amb els interessos del poble valencià? És simple: si vas amb madrilenys, els interessos madrilenys van per sobre. I això no té res a veure amb el fet que siguen bones o dolentes persones, bons o dolents treballadors. De fet, per tot el que sé, el candidat madrileny per Alacant, Txema Guijarro és un bon treballador. Va molt més enllà, és sistèmic.Per al sistema espanyol, el poble valencià som un territori conquistat d’on extraure recursos, i si treballes en eixa dinàmica, és inevitable que els interessos valencians sempre siguen subsidiaris a les necessitats del «centre».
Sense transformar el País Valencià cap a la sobirania econòmica, per assolir un país on tothom tinga oportunitats de treball de qualitat dins i fora de la política, sempre, necessàriament, les condicions materials de les persones i les necessitats econòmiques de les entitats aniran per davant de les necessitats del nostre poble. Per a poder fer política lliurement, primer hem de poder ser lliures, sense patir per com sostindrem la nostra vida si no estem en les institucions.
Per això, ara ens cal generositat i altura de mires. Tots i totes farem errades, però hem de ser conscients que són causa de la nostra pròpia situació de colonització. Hem de poder treballar plegats cap a un País econòmicament sobirà, sense deute il·legítim, sense espoli fiscal i sense infrafinançament. Un País on es puga transformar el sistema econòmic ostatge del turisme i les necessitats madrilenyes per donar una vida digna a tothom. Sols així, podrem ser lliures. Plegats, seguirem la resistència.
