La resposta curta a la pregunta que apareix al títol resulta òbvia, però ací necessitem omplir alguns paràgrafs, així que ho desenvoluparem un poc més.
La primera qüestió que resoldrem és: per què darrerament apareixen tants titulars en forma de pregunta com aquest? Doncs perquè els mitjans tracten d’optimitzar la seua aparició als motors de cerca com Google i els experts en algorismes recomanen titular de la manera en com un usuari buscaria el tema al cercador. Així, la meua esperança és que a partir d’ara qualsevol persona que pregunte a Google «És autèntic el Sant Calze de la Catedral de València?» es trobe amb aquest article com a primera opció i Diari La Veu tinga molts clics. Que és una cosa que tots els mitjans digitals necessiten com les pluges de primavera.
El segon tema és: per què ara? Doncs perquè aquesta darrera setmana moltíssims mitjans han publicat la notícia que «Un estudi aporta noves proves sobre l’autenticitat del Sant Calze de València». Així que, en la meua impagable vocació de servei m’he decidit a capbussar-me en l’obscur món de la pseudohistòria per tal que tu, estimat lector, no ho hages de fer. Perquè a mi, com segurament t’ha passat a tu, la primera pregunta que em va sorgir va ser: però aquest tema no l’havia resolt ja Indiana Jones?
Però n’hi ha més
Posant-nos tan seriosos com ho permet el tema, una de les peces més completes que he trobat sobre la publicació de tan important estudi és l’entrevista que RNE li fa al mateix autor i on ell mateix resumeix les proves que justifiquen tanta atenció mediàtica i que provarien l’autenticitat de tan important relíquia davant les altres 200 copes de diferents ciutats del món que reclamen el mateix títol.
Però abans, una apreciació, ja que l’autor de l’estudi és professor, però no en història o arqueologia, sinó en estadística i a més és membre del Centro Español de Sindología, un grup de voluntaris, amants de les relíquies, que miren de provar l’autenticitat del Sant Sudari de Torí o del d’Oviedo, a més, és clar, del calze valencià. Una confusió en les titulacions que recorda aquell famós capítol de l’Ala Oest de la Casa Blanca.
No avorriré ací desmuntant les suposades proves de la investigació. Qui tinga interés pot escoltar directament l’entrevista, però sí que faré un esment al fet que el concepte mateix del Sant Grial no apareix a la Bíblia, sinó que és una creació de poetes místics medievals com Robert de Boron o Chretién de Troyes. En aquella època, les novel·les cavalleresques i artúriques conviuen amb l’arribada massiva de relíquies que els croats van començar a portar de Palestina, un negoci de proporcions fabuloses que permetia vendre una pedra, una fusta o un os per xifres totalment desorbitades amb l’única prova d’acabar d’arribar de Terra Santa. De fet, l’origen del fabulós i també llegendari tresor dels Templers seria precisament el tràfic de relíquies. Amb aquest context, la simple probabilitat que alguna de les andròmines arreplegades a Terra Santa haguera tingut alguna relació amb els fets que es narren al Nou Testament –si és que van succeir realment- és infinitesimal.
Al remat, l’objectiu final d’aquestes investigacions no seria provar una troballa històrica de valor incalculable o ni tan sols reforçar la fe cristiana, sinó que «açò seria bo per al turisme», segons el mateix investigador.
No entraré ací en el debat sobre si València necessita encara més turisme, però sí que em pareix un poc trist que el coneixement arqueològic i fins i tot les creences més místiques siguen sacrificades al vedell d’or de l’economia basada en l’hostaleria.
Però sí que entraré a posar en dubte l’estratègia de la gran majoria de mitjans –i en aquest cas un de públic com RNE- en publicar com a informació seriosa qualsevol pantomima en favor d’aconseguir uns quants clics. Després, amb quina autoritat moral criticaran els vídeos terraplanistes de Youtube? O, encara pitjor. Si el lector acaba trobant-se aquestes pseudoteories al costat de notícies pretesament serioses, com podrà diferenciar-les?
