L’amor, hom diu, està escàs. La societat de hui en dia és més pràctica, més materialista, que no donada als afectes i sentiments. Amb tot i amb això, es fa difícil de definir, l’amor. Entre altres coses, perquè l’amor, així considerat, en abstracte o en general no existeix. Només existeix l’amor d’una persona cap a una altra, o el d’aquell individu cap a qui siga, és a dir, un amor concret. I eixe amor, diuen, no serà igual al de l’altre, cada amor és a la seua manera, és singular, per això es fa difícil de definir. Ho podem disfressar de la manera que vullguem. Sabent com sabem que l’amor és com un llamp o un vent que ens entra i ens porta com vol i per on vol: “Cap on el cor mira, el peu s’encamina”, i “Amor, tos i diners no es poden amagar massa temps”.
Però, és que, damunt, allò que diem “enamorament”, tal volta siga una inclinació o devoció cap a eixe ésser triat i estimat, les qualitats o bondats del o de la qual hem sobredimensionat, catapultat, idealitzat. Potser eixes qualitats només estan en la nostra ment, és a dir, allò que pensem o volem vore. Potser ens hem enamorat de quelcom imaginat, somiat. No és real, no existeix eixa persona idealitzada. Per tant, tampoc no és real o vertader eixe amor, eixa inclinació o devoció. Així, “Amor de lluny i fum de brossa, tot és un”, s’afirma.
Els filòsofs també es calfaven el cap sobre el tema. Sembla que el gran Plató concloïa que, efectivament, ens enamorem de simulacres, perseguint allò bell, allò perfecte, i hauríem d’acontentar-nos en sublimar eixa inclinació o devoció amorosa, per no frustrar-nos. Tal volta eixe objecte amorós no existeix, predicava, és una ombra, una projecció, una cosa sobredimensionada. I no podem agafar o tindre eixe objecte físic de l’amor perfecte, bell, ideal… Però, clar!, Plató, efectivament, filosofava.
De totes maneres, en estos temps tan descreguts, es fa necessari baixar de l’altar del romanticisme, de l’amor romàntic. I, veges per on!, ara ve com anell al dit el record de l’èxit, a principis dels anys 60, èxit i instal·ació d’allò que es deia “lliure-comerç” al món (llibertat total de mercat), quan igualment a imatge i semblança es va instal·lar pertot arreu el lliure pensar, el lliure actuar, cosa que portaria inevitablement també la nova idea de “l’amor lliure”, és a dir, de l’amor no limitat, sense traves. I ja només faltava l’aparició de la “píndola” anticonceptiva, des dels EUA, per acabar d’assentar esta nova pràctica de l’amor sense lligams, sense traves, l’amor lliure.
Ep-ala!, què vol dir això?…, i l’amor cristià tan cantat de sempre?…: “Voler, estimar, buscar el bé de l’altra persona, és un acte de la voluntat humana; no per convinença o perquè m’agrada, m’abelleix o m’interessa”, proclama la religió catòlica, que, potser, filosofa també: “Déu és amor, i qui es queda en l’amor, es queda en Déu i Déu en ell”.
S’han dit mil coses sobre l’amor, senyal que és cosa i tema ben candent, per exemple: “L’amor, com la lluna, si no augmenta, minva”, o “Amor que s’emporta el vent, que et servisca d’escarment”, i “Amor de monja i pet de frare, tot és aire”… Igualment s’ha arribat a dir i sentir expressions com “amor etern, amor sa, amour fou, amor incomprés, amor de bojos, amor fatal, amor de mig capte, amor primer, amor darrer, amor vertader, amor desinteressat, amor descabellonat”… Tot en el benentés que l’amor pot ser real, convencional, fictici.., o siga, l’amor té mil cares. I millor serà que ens parem ací, perquè l’amor no atén raons, resulta que és pur afecte i sentiment, lluny de la raó o racionalisme.
Què serà o què tindrà l’amor? Per què s’entra i s’ix d’ell volent, igual com sense voler? Per què crea tanta maror i maldecap?… Al remat, resulta que “Amor sense bregar i patir, això no pot existir!”, o per un altre costat, “Si vols que et vullguen, fes-te de voler”. Amén.
