Fa uns quants dies va ser notícia, i seguirà sent-ho durant molt de temps, el cas d’Errejón, que ha dimitit del càrrec que tenia com a diputat del Congrés i també dels que era titular en el seu partit i coalició, Más Madrid i Sumar. Com tots sabem, el motiu ha sigut les acusacions, pareix que molt certes, d’abusos sexuals i maltractes a dones.
No entenc ni mai he entés ni entendré els abusos sexuals ni els abusadors ni violadors, perquè no entenc a on està el plaer d’eixes accions, llevat que fer mal siga un plaer per a abusadors i violadors. Un individu d’estos és com els negrers que tenien dominats i dominades els i les que els havia tocat la desgràcia de ser esclavitzats, algun d’ells qualificats de mecenes de la cultura i molts, obsequiosos, caritatius i pietosos religiosament. Ho dic pel contrast que es dona en Íñigo Errejón, home de gran cultura i de molta sensibilitat feminista, públicament, i alhora sàtrapa amb les dones i misogin privadament.
Si són certes eixes acusacions, Errejón, a més de malvat, és un malalt mental que mai s’hauria d’haver dedicat a res públic, tenint dos cares, com tenia fins ara. Només en sabíem una, la bona i pública. Ara sabem l’altra, la fosca i despòtica. Este xic no sols s’ha fet mal ell mateix, li n’ha fet i molt a les idees que ell defenia, i als partits d’eixes mateixes idees. A molts ens ha deixat bocabadats i estupefactes pel descrèdit d’un polític que creiem admirable, amb fortes i profundes conviccions democràtiques i progressistes.
La reacció del seu partit i coalició ha sigut la que toca. I Errejón deixa el càrrec i abandona la política, i supose que expulsat dels seus grups. Molt bé, el colofó d’eixa història, per ara.
Però no en tots els casos d’abusos, maltractaments o assetjament de dones ocorre com en este cas, que el matxoman de torn se’n va o el fan anar-se’n dels seus càrrecs i de la seua militància, sense esperar que intervinga la justícia. Recordaran el cas de la regidora de Ponferrada, Nevenka Fernández, que denuncià en l’any 2001 l’alcalde aleshores d’eixa ciutat per assetjament. Succés també d’actualitat dies passats per l’emissió d’una pel·lícula referida a aquell fet. Quan la justícia, en 2002, condemnà el protagoniste matxoman del cas Nevenka, Ismael Álvarez, alcalde aleshores de Ponferrada i assetjador declarat, a nou mesos de presó, milers de persones es manifestaren a favor seu. Ell va dimitir, però no per voluntat pròpia ni dels seus, sinó per condemna judicial. Supose que ara eixes manifestacions de suport al bragat de l’exalcalde ponferradí no es donarien.
Però ací, en la nostra terra, que no terreta, valenciana tenim un cas d’absolut despreci als valors que presidixen el rebuig social i condemna dels abusadors, maltractadors i assetjadors. Un condemnat, segons la premsa, per maltracte psicològic a la seua dona del moment, pot tindre un càrrec de representant polític. Carlos Flores Juberías, sabent-se el seu passat de condemna per maltracte, va ser candidat a la Presidència de la Generalitat proposat per Vox, i diputat en les Corts Valencianes, però davant la negativa del PP a acceptar-lo en el Consell, dimití i, a continuació, el partit d’extrema dreta el tornà a posar de cap de la candidatura d’este partit, en eixa ocasió, al Congrés dels Diputats. I allí està.
En el cas d’Errejón tots els partits i grups d’esquerra i feministes critiquen i condemnen el seu comportament i fets d’abusador. En el de Flores Juberías, el partit conservador, PP, el rebutja, però la ultradretà l’acull i l’apuja als primers llocs de la seua representació institucional.
Clar, que en eixe partit deuen pensar que el maltracte a la dona no és res que meresca rebuig, sinó que és una de les mostres del domini i superioritat de l’home sobre la dona, que per això té més força, i que les violacions són signe de virilitat i homenia.
