Si en l’assignatura de matemàtiques hi ha les equacions que són incomprensibles per a una bona part de l’alumnat, en l’assignatura de llengua el taló d’Aquil·les de molts és l’anàlisi sintàctica, i com que allò que a priori resulta inaccessible provoca frustració, només queda fer com la rabosa de la faula: dir que els raïms estan verds i que no paga la pena escarrassar-s’hi. O siga, proclamar als quatre vents que la sintaxi és un «rotllo» que no aprofita per a res i que, per tant, és menester passar a coses més agradables i productives com parlar del temps, del sexe dels àngels o de l’últim despropòsit que acaba de soltar per la xarxa l’influencer de torn. Este meninfotisme ambiental general ens portarà, irremissiblement, si la cosa va com va, a la mediocritat més pura i dura del nostre sistema educatiu, la qual ja no és un objectiu en procés d’assoliment, sinó un objectiu plenament assolit. Només heu de fer una ràpida llambregada als resultats dels nostres alumnes en proves internacionals comparables i objectivables com les del programa PISA de la OCDE o contemplar la cara que fan els docents en vore els textos farcits d’anacoluts i de faltes d’ortografia que se’ls presenta a diari. Ja sé que fer de qualsevol mena d’elitisme intel·lectual l’enemic a abatre, o siga, l’ase de tots els colps, sempre ha estat, tot al llarg de la història, una temptació populista ben atractiva per a molts ciutadans i regidors de la cosa pública; perquè, al cap i a la fi, ¿Què s’han pensat que són estos elitistes altius i presumptuosos que caminen estirats, com si s’hagueren engolit un cullerot? ¿Que, potser, s’han cregut que són millors que nosaltres? ¿Que no són conscients que els polítics saben comptar i que ells només són quatre gats sempiternament descontents amb els seus salaris segurs i les seues llarguíssimes vacances pagades? ¿Que no saben que la nostra ignorància és tan vàlida com el seu saber?
La cosa, pel que fa a l’anàlisi sintàctica, com afirma l’inoblidable Mateu Lluís Vives, pot arribar a adquirir un to francament hilarant:
-¿El complement directe? ¡Això, el mestre de l’any passat no ho va explicar!
I la veritat és que el complement directe s’explica tots els anys, des de sext de primària fins a segon de batxillerat. Els sacrificats docents sempre estan repetint les mateixes coses durant tots els cursos i no sé, per quins cinc sous, estos conceptes no acaben mai d’acomodar-se en algunes testes virginals que, potser, s’han deixat en guaret durant massa anys amb el vistiplau entusiàstic de l’autoritat competent i dels seus assessors didàctics.
La veritat és que l’anàlisi sintàctica i les equacions no constituïxen obstacles insuperables que el sistema educatiu col·loca incomprensiblement en el periple acadèmic dels nostres tendres i esforçats alumnes a fi de fer-los fracassar irremissiblement. Ben al contrari, constituïxen autèntiques lliçons de vida i per a la vida, com argumentarem tot seguit. La paraula sintaxi prové del grec clàssic σύνταξις i significava «ordenació». De fet, la sintaxi és aquella part de la gramàtica que ensenya a ordenar correctament les paraules a fi d’expressar amb eficàcia i claredat allò que hom vol dir o escriure i, difícilment, hi podrà haver pensaments i judicis entenedors o no hi ha un orde previ que els estructure i els vertebre. Eixe orde previ és allò que anomenem sintaxi i és la pedra angular sobre la qual reposa qualsevol forma clara i entenedora d’expressió oral o escrita. Constituïx un requisit imprescindible per tal de tindre allò que anomenem popularment «un cap ben moblat».
Comptat i debatut i analitzant tot açò que he dit des d’una perspectiva ara més general, em fa la impressió que, per molt que ens hi entossudim, sempre hi haurà diferència entre la persona que sap una cosa i la persona que no la sap, encara que es tracte de resoldre equacions, de realitzar anàlisis sintàctiques o de conéixer la llengua cooficial d’una comunitat autònoma. El coneixement és, essencialment, un element «diacrític», o siga, diferenciador. La vida té una inevitable tendència a distingir entre el qui coneix i sap fer una cosa i el qui no, et tout le reste est littérature. Si no vos ho creeu, pregunteu-li a Jordi Savall, a Magnus Larssen o al mateix Leo Messi, ells vos explicaran com és la vida i el pa que s’hi dona.
