Ja no s’escriuen cartes. Això és una evidència. Quan és l’última vegada, estimat lector, que t’ha arribat a la bústia de casa un sobre que no siga d’un banc o d’una institució oficial? Repassant en la memòria, les últimes cartes que vaig escriure van ser als anys 90 del segle passat. Tenia dos amics escriptors i vam prendre el costum de contar-nos el nostre dia a dia en epístoles que, això sí, escrivíem normalment en ordinador i després imprimíem. Rellegint-ne després alguna de les que rebia, vaig comprovar que contenien detalls sobre la meua vida –i la dels meus amics- que ja havíem oblidat, perquè els anys són la ceguesa.
Dissortadament, el que no he conservat són les cartes que vaig escriure jo. Se suposa que estaven en un document informàtic dels anys 90, que la fallida d’algun ordinador va esvair. Si no han conservat els papers concrets els meus corresponsals, estarà tot llançat al dimoni.
Tot això m’ha vingut al cap llegint el llibre Mercè i Joan, d’Eva Comas-Arnal. És l’últim premi Proa de novel·la i explica la relació entre Mercè Rodoreda i Armand Obiols a la França on van anar a parar després de la desfeta de la Catalunya republicana.
Mercè i Joan (nom autèntic d’Armand Obiols) es troben al castell de Roissy amb altres exiliats catalans i s’hi enamoren. Ella estava divorciada però ell encara era casat. Després la invasió alemanya els pilla a París i d’allí protagonitzen una dramàtica fugida cap al sud de França. Durant els anys d’ocupació nazi, Obiols és enviat com a treballador forçós a una base de submarins a prop de Bordeus. La novel·la s’acaba amb la derrota de les tropes de Hitler.
El més interessant d’aquest llibre és el nivell de detall amb què l’autora recrea els diferents estadis de la història d’amor entre els seus personatges:
“En aquell moment en Joan i la Mercè encara no havien fet l’amor. S’havien tocat per tot arreu i s’havien petonejat per tot arreu, però ell encara no havia estat dins d’ella. Deia que era perquè la respectava massa. Però la Mercè hi veia, sens dubte, la manera tortuosa que havia trobat en Joan de mantenir-se fidel a la Montserrat. O sigui que, moguda per un zel impetuós, es va prendre com un repte trencar aquell fil que encara l’unia amb la seva dona”.
Aquest fragment, per exemple. Naturalment, tot pot ser una invenció d’Eva Comas-Arnal, amb el rol d’un narrador omniscient clàssic. Però jo juraria que són expressions i comentaris que provenen de les nombroses cartes que la Rodoreda i l’Obiols escrivien a tot cristo –i entre ells mateixos, és clar.
Si tu tens a mà un conjunt de cartes com el d’aquests dos monstres epistolars, només necessites una dosi moderada d’imaginació per a completar els buits. I no ho dic per a llevar-li mèrit a l’autora; en té, i molt, perquè ha infantat una novel·la molt ben escrita i que es fa de bon llegir.
Tanmateix, com els escriptors actuals ja no escrivim cartes, en el futur no sé qui podria emprendre la tasca hercúlia de recrear la nostra vida amb el suficient nivell de detall. Si és que la nostra vida mereix una recreació literària, que això és un altra. Perquè ja no escrivim cartes però tampoc tenim unes biografies com la dels autors al·ludits, que van haver de travessar guerres, exilis, ocupacions, misèria i companyia. Ara vivim vides burgeses on l’única tragèdia ressenyable és si un dia se’t trenca l’ordinador. En aquest cas, a més, ja no perds tots els teus documents: hi haurà una còpia de seguretat, el núvol…
Vivim en un món incomparablement més segur i ordenat (a pesar dels esforços de Trump i Putin), però jo enyore l’etapa dels epistolaris. Alguna cosa irreversiblement meua s’ha perdut amb les últimes cartes en paper que vaig posar a correus…
