Si envies cartes aprens a escriure a mà una altra vegada. Aprens a explicar coses que no funcionen ni amb la veu ni amb els missatges ni amb els correus electrònics. Són les característiques del paper, de l’horitzontalitat, del pes del cos sobre el bolígraf, del destinatari no present.
Les paraules s’escriuen les unes rere les altres. No es pot corregir cada errada. L’estructura és el resultat del fet directe. Les frases que no es pensen de vegades desemboquen en un significat que ni el sabies i que ara no està tan malament, i potser em porta a una altra cosa i potser a plantejar-me el que explicava, que potser hi ha una nova perspectiva o una nova cosa. Perquè la millor tècnica és buscar les paraules escrivint.
Muriel Spark escriu que, per escriure, el millor de tot és imaginar-te que escrius una carta a una amiga, real o imaginària, però amiga, molt coneguda, amb qui no parlaràs d’ella i de tu, sinó de les coses que li vols explicar de veritat. «You are only confiding an experience that will come out more spontaneously and honestly than if you are thinking of numerous readers». Quan escrius cartes el que passa és que escrius, expliques i parles. Muriel Spark escriu que mentre escrius la història es va creant.
Escriure cartes és escriure històries. Si aprenem a fer històries és perquè n’hem trobat. El món té més sentit si té forma narrativa. Però si no s’explica mai és dificilíssim accedir a aquesta forma. I és facilíssim desentendre-ho tot. Facilíssim perdre les històries. Dificilíssim retrobar-les. Dificilíssim saber com s’explica com ha anat, com s’expliquen dos minuts, com s’explica un somni o el que es pensa o el que no es pot explicar. I com s’explica quan s’ha explicat tot.
En les cartes es parla amb les paraules que s’escriuen. Es fa correspondència i s’aprenen altres coses, de vegades coses pròpies. Les cartes i els diaris s’assemblen. S’assembla també al que diu Spark, que ja coneixes la teua amiga, que ja et coneixes a tu, si t’escrius en el diari. I aleshores parles, en segona persona o en primera o en tercera —perquè en les cartes s’escriu a tu però es parla de moltes altres coses— i sense ni tan sols llegir-te ja l’has vist, aquell allò.
Es fa correspondència, com en els diàlegs a càmera lenta, els diàlegs imaginaris, els diàlegs com el d’El cuarto de atrás. És un diàleg que no sona com un diàleg, però que és necessari per poder accedir als records i a l’elaboració de respostes que semblen fragments de textos, que es poden llegir en veu alta i que no cal entendre-les sinó seguir-les i comprendre que la ficció és així: el món ben explicat.
Em va venir una addicció invencible a escriure cartes. I era un moment en què no estava vivint aventures. En escriure t’adones que sí que hi havia coses per contar. Els fulls s’omplien i el cervell també, amb paraules que es descartaven i amb possibles frases i llegint el que anava quedant escrit. De vegades em quedava parada i veia que tenia les mans brutes de tinta, mirava si havien quedat rectes les línies, més o menys, i mirava els fulls, els sobres i els segells.
Quan envies una carta es crea una inquietud concreta. És un full doblegat dins d’un sobre tancat dins d’una bústia enorme, la carta es mou entre cartes amuntegades. I quan l’has enviada no pots comprovar-ne el contingut. Ni pots assegurar-te que les paraules arriben completes. Mai, quan escrius, el que has escrit arriba sencer. Sempre es desfà un poquet i ara ha de recórrer tot aquell trajecte.
Em fa il·lusió rebre cartes. L’altre dia vaig coincidir amb un veí, els dos estàvem comprovant la bústia buida, i em va dir que ja no rebia cartes. I li vaig dir que jo ara n’enviava moltes. Però hi ha poques cartes movent-se. I encara hi ha menys cartes perquè sí. I menys històries.
