Sent pànic quan parle de literatura. Tanmateix, és el meu tema preferit. Però sent el buit entre jo i el que no he entès bé, entre jo i el que no he llegit, entre jo i les que en saben tant, entre jo i els meus canvis d’opinió i de criteri. El buit que se sent quan eres agosarada i parles de literatura, encara que siga en veu baixa o per escrit. Hi ha d’haver un buit que és l’admiració i la desesperació quan se sap que és un paisatge: és inabastable.
Vull defensar que llegir sense acabar d’entendre està bé. I sense entendre gens també. I si es llegeix i s’entén, també. A entendre s’aprén a poc a poc. De fet, a les ments expertes hi ha moltes coses que no els acaben d’encaixar, hi ha allò que potser no ho estic interpretant del tot com toca, hauré de buscar informació sobre aquest tema. De fet, les lectores principiants que es repeteixen jo d’això no en sé, veuen coses que, si sí que en saps, són invisibles.
Llegir és d’aquelles coses que no val la pena començar a fer perquè no s’acabaria mai, mai. Si t’hi poses, sempre tindràs lectures pendents. Aquesta ansietat de voler llegir-ho tot i saber que és impossible és el millor que et pot passar com a lectora. L’altra ansietat meravellosa és la de voler-ho encaixar tot dins de l’esquema mental, però l’esquema sempre està incomplet perquè es crea a mesura que vas llegint.
M’he enfonsat en la paradoxa de llegir per aprendre a llegir. D’ací uns anys segurament llegiré alguna cosa que em farà el clic d’un element que m’havia passat desapercebut de la lectura d’ara. En el llibre que estaré llegint d’ací uns mesos, potser hi haurà un nosequè que no el comprendré encara però que em resultarà familiar perquè s’esmentava en una altra lectura. I la paraula que vaig buscar en el diccionari tres vegades ara m’ha quedat per fi clara, en aquest context nou. S’aprén tenint molts fronts oberts i imaginant-los tots irresolubles i jo tranquil·la perquè tinc lectures pendents. Es pot abastar tot alhora de la mateixa manera que es pot estar en tots els llocs alhora. No cal ser organitzada, cal ser conscient que tot alhora o en tots els llocs alhora significa a poc a poc, perquè ni ens podem partir ni ens podem engolir els llibres. Llegir és una activitat lenta perquè dura tota la vida.
Hi ha textos que m’han generat frustració. Llibres que, després d’acabar-los, m’han fet plorar perquè he pensat se m’ha perdut l’imant de la lectura, ja no sé com es fa per llegir i que vaja bé. És complicat actuar amb seny quan s’està desesperada. Però, si ens parem a pensar, hi ha moltíssimes coses que se’ns han escapat en cada lectura, tot i que considerem que «l’hem pillat».
Faig elucubracions dins del cervell. I si això es pot interpretar així, aixà, aixú. Faig màgia i després dic, quant de destrellat. En algun lloc del cervell es lliguen totes les lectures fantàstiques. Hi ha un lloc on «té sentit», però de vegades encara no es pot dir amb paraules i que sone racional. Ho hem entés però encara està allà darrere, o s’espanta quan veu el món real i diu, ai, quina basarda, els éssers vius, la biologia, el cientifisme, la gravetat.
Estic d’acord amb les històries: la literatura no és sempre ben rebuda en el món de les coses reals. Si no t’hi deixes xuclar, no pots començar a entendre alguna cosa. I si no estàs disposada a sentir-te desesperada, ni ansiosa, ni atabalada per tantes lectures pendents, és que quin avorriment!
