El desficaci de la llei mal anomenada de llibertat educativa, o millor dit, de llibertat per a defecar sobre l’idioma propi dels valencians, boicotejar el seu ús i entrebancar el seu ensenyament, posa la guinda a les males praxis en política lingüística heretades d’aquells que en 1982 decidiren convertir el país dels valencians en insípida ―i sobretot imbecil·líssima― Comunitat. D’aquelles noces aquests confits, així que ningú s’estranye que tants de trossos de suro hagen assolit les màximes magistratures de la Generalitat, una institució assaltada des dels inicis per la burrera més supina. El resultat de tot plegat: a dia de hui encara convivim amb la anormalitat, o més aïna aberració, d’una societat (si més no, bona part d’ella, com demostren les successives eleccions de 1977 ençà) encaparrada a desentendre’s de la cultura pàtria, que abomina dels seus intel·lectuals i pretén condemnar al silenci la senya d’identitat més característica del poble valencià: la seua llengua. I així passen els anys, els lustres, les dècades i… El valencià, el català nostrat, desapareix del nostre entorn, engolit per la desídia i també ―val a dir-ho― per la mala bava dels qui ens voldrien als valencians ―ras i curt― liquidats.
Diguem-ne que si la situació no s’endreça ―i jo, lamentablement, no percep ganes d’endreçar-la, ni per tiris ni per troians― el futur no ens serà gaire falaguer als connacionals d’Ausiàs March i Vicent Andrés Estellés. D’aquest, el poeta que encarna la veu del poble valencià amb la contundència que ningú mai ha sabut expressar, enguany es compleix el centenari del seu naixement, que la Generalitat del Mazón i la caterva de valencinòfobs aixoplugats sota la seua ombra, s’han negat a commemorar. Vaja! era previsible. Al Mazón, al Rovira, a la Camarero, a la Merino, al Marciano, a… els importa literalment un rave Estellés, la llengua en què parlava i el poble per al qual escrivia. No són els únics, però. Mazón i adlàters han arribat precisament on han arribat per la incompetència dels qui els precediren, i fan el que fan perquè aquells els marcaren el camí a seguir. Aquells altres, que ara callen vergonyosament, maquinaren la liquidació de les línies d’ensenyament en valencià, que Mazón, finalment, s’ha encarregat de rematar. Aquells altres, ara muts i a la gàbia, a més de l’atzagaiada contra les línies (el Decret de Plurilingüisme, quina cagada!) formalitzaren la discriminació dels titulats en Filologia Catalana del sistema d’accés a la docència en centres públics. Més blaveros que el Lizondo els tios! Resulta que ―corria l’any 2020― la Conselleria del Marzà, la que ara gestiona el Rovira, s’empatollà que per a ser professor de Valencià no calia ser filòleg de valencià; és més, qualsevol titulació (més de dos centenars, algunes tan extravagants per a la filologia com Publicitat i Relacions Públiques, Creació Artística en Videojocs, Conservació i Restauració de Béns Culturals, Periodisme, Antropologia, Arqueologia, Art i Disseny, Filosofia, Geografia, Història, Música, Història de la Música, Belles Arts, etc.) i un simple certificat administratiu C2 habilitava per a ser-ho. I, vet ací l’hecatombe o efecte crida, que els tals qualssevol, tot quisqui amb un C2, de sobte, han estat capacitats per a ser docents del valencià, sense reparar en els seus coneixements i les seues capacitats per fer-ho.
Tot plegat un despropòsit, com això de regalar certificats de Valencià per la cara de la llei de «liberticidi» educatiu que ha propugnat el Mazón i esbirros. Un libirticidi, però, après dels seus antecessors. La Tamarit, la compromisera que succeí el Marzà i predecessora del PePero Rovira, ja anuncià que els títols de Valencià es regalarien com en una tómbola. Ser docent de valencià, doncs també. I així estem, cada convocatòria per a cobrir places de difícil cobertura esdevé una bacanal d’astracanades. Com en una tómbola, les places es rifen ―sí, tal com ho llegiu, es rifen!― amb la befa per a més inri que qualsevol membre d’una borsa de docents aliena a la de Llengua i Literatura Valenciana va per davant i que els filòlegs del valencià són equiparats a qualsevol de dues-centes titulacions amb un C2. Comptat i debatut, que és més fàcil que un filòleg de valencià siga agraciat en una bonoloto que no que accedisca a una plaça de «difícil cobertura».
Fixeu-vos: ¿seria possible que una plaça de metge en un hospital o en un ambulatori fóra rifada i que en eixa rifa pogués participar un titulat en Publicitat i Relacions Públiques, Periodisme, Arts i Disseny, Geografia, Filosofia, Música o Història amb un senzill certificat de primers auxilis? A que no? Doncs bé, vegeu quina és la magnitud de l’animalada que cada setmana perpetra la Conselleria d’Educació des dels temps d’eixos de Compromís contra la filologia experta en l’estudi i la docència del valencià. Ah! I es queden tan amples, sense voluntat d’esmenar tal destarifo, ni els uns ni els altres. En definitiva, el valencià, a ells, als que són ara, i als que eren abans, els importa literalment una merda; per als d’ara, certament, és més merda que per als d’abans, però, net i cru, ara i abans en merda el valencià es queda.
Porte més d’un any denunciant tal barbaritat, que bandeja el col·lectiu de llicenciats i graduats en Filologia Catalana de l’accés a la docència als centres públics. Fa un any, a Diari la Veu vaig tenir l’oportunitat d’explicar-la. La Conselleria actual coneix de sobres què succeeix, fins i tot és conscient de la bestiesa, però… Ja sabeu: el valencià els importa una… Als del PSOE el valencià, parlant clar i ras, els sua les respectives parts íntimes, què en pots esperar, doncs?, i els de Compromís ―quina colla de galifardeus!― han pegat a fugir amb nocturnitat i traïdoria. Els sindicats ho saben i em consta que han traslladat el problema a la Mesa Sectorial corresponent, però… Ha passat un any i, pel que sembla, podrà passar un lustre, una dècada o un segle; d’ací a cent anys, o potser molts menys, ja sabeu, tots calbs. Les universitats també ho saben, però… De moment, de forment ni un gra. És a dir, que ganes, el que es diu ganes per solucionar el problema, de dignificar l’ensenyament del valencià, més aïna en veig poques o no cap. Contra el valencià ―vaja!― tot val, àdhuc la desídia. I de desídia morirà. Com diu l’adagi castellà, entre todos la mataron y ella sola se murió. O dit en clar i català, ramat de molts, el llop se’l menja. Ep! O potser el llop ja se’ns ha cruspit?
