Quan de menut anava a l’escola, se’m van quedar gravat alguns passatges històrics, entre ells la defensa de Numància fins al darrer guerrer, coses de xiquets en la foscor del franquisme.
Ara veiem resistències numantines en dos personatges polítics marcats per la negligència en un cas i la corrupció en un altre. Em referisc a Carlos Mazón i a Pedro Sánchez. Tots dos presidents, l’un del País Valencià, en qualitat de virrei colonial, i l’altre president de totes les Espanyes. L’un d’extrema dreta, i l’altre socialdemòcrata, diuen. Tots dos tenen una característica comuna, tots dos estan resistint de forma numantina en el seu lloc i contra aquells que els van votar.
I encara tenen una altra característica comuna, que crec defineix el nostre temps polític, que és la resistència com a objectiu per a trencar l’espinàs a la societat en conjunt, i convertir-la en còmplice de les seues corrupcions.
En una situació normal, un govern amb 231 morts a l’esquena ja faria temps que hauria dimitit i convocat els ciutadans a eleccions, i a la vegada, un responsable polític que ha nomenat per dues vegades consecutives el seu segon en el partit que dirigeix uns corruptes (Santos Cerdàn i Ábalos) no hauria de romandre ni un minut al seu lloc, ni com a president ni com a secretari general del seu partit.
Però això, que sembla una obvietat, ha esdevingut un objectiu inabastable pel cos social. Cal que ens preguntem quin és l’objectiu final d’aquesta resistència numantina. Inicialment, volia pensar que era la supervivència personal, però no ho crec, més prompte considere que en aquesta resistència hi ha un objectiu més gran, que és dominar el cos social, mantenir-lo subjugat i esclau, llevar-li la capacitat de decisió, en definitiva; altrament dit, transformar el principi democràtic de llibertat de vot, en una submissió constant al líder.
El PP, amb Feijóo al capdavant, ha decidit no sols que no farà dimitir Mazón, sinó aconseguir doblegar l’opinió pública envers Mazón per a domesticar el cos social que representa, i fent-lo còmplice de la gestió i de les morts, cordar per sempre aquest segment de la societat al seu projecte polític. I ja no perquè els votants hi creguen, sinó perquè els votants el que rebutgen és l’alternativa i prefereixen, en aquest cas, un govern d’extrema dreta tacat de sang que una alternativa política diferent.
I podem fer el mateix paral·lelisme amb el PSOE. En aquest cas, la resistència de Sánchez pretén aconseguir que el votant progressista assumisca la corrupció per evitar un govern d’extrema dreta, i actuant així fa còmplices els votants de la seua corrupció.
Tots dos partits han adoptat la mateixa estratègia, doblegar el sentir de la gent i fer-los còmplices de les seues malifetes. Des d’un punt purament de decència dels individus, implicar-los en fets que són objectivament vergonyosos si no punibles, comporta un risc de degradació moral que ens duu a un punt de no retorn. Perquè, on s’aturarà la degradació de la ideologia que considera els immigrants com a no persones, i el diferent com a sospitós? I en l’altre camp, com podrem canviar una societat capitalista profundament injusta si estem lligams de mans i peus a un partit corrupte?
La característica que marca el pas dels nostres dies en l’àmbit polític, crec, és la política basada en el xantatge. Vota’m no pel que soc, sinó perquè l’alternativa és pitjor. I així el poder es fa absolut, i les persones s’empetiteixen fins a deixar de comptar com a individus per a convertir-se en massa obedient. I si ja vivíem en un univers absolutament insuficient en matèria democràtica com el creat pel règim del 78, ara, una volta de clau més, intenta convertir els individus en malfactors i còmplices de fets absolutament indignes. Es fa difícil veure el final del tot plegat, però en aquest escenari de podridura, que hi haja un ascens insuportable de l’extrema dreta és qualsevol cosa menys imprevisible.
