Una imatge que sempre m’ha agradat quan cau la nit a la ciutat és observar la vorera on a les portes d’un teatre, moments abans de la funció, la gent espera il·lusionada i expectant veure una obra de teatre o un concert.
Alguns en grup, altres a soles, alçant la mirada per si veuen arribar qui esperen, algunes parelles contentes i amoroses, tothom hi espera amb entusiasme. I aquests minuts previs a entrar al teatre són efervescents: les llums de l’edifici, els cartells anunciant la funció, gent que hi passa, mira, i encuriosida es demana què ocorre aquesta nit, per què hi ha tant gent, ¿qui serà aquesta persona que actua avui?
En concret, la persona que actuava a València l’altra nit, ara just fa una setmana, era Paco Ibáñez. I molts es demanaran: ¿però encara trepitja escenaris? Doncs sí, encara agafa la guitarra, la fa vibrar i busca entre la veu, els records i les paraules tot allò que l’ha tingut dempeus durant moltes dècades cantant arreu del món.
No és molt comú arribar a certes edats i continuar apujant-se als escenaris, però hi ha longevitats sorprenents. Miró i Picasso celebraren els noranta anys davant del llenç i Clint Eastwood encara actuava en les pel·lícules que dirigia complits els noranta i acaba d’estrenar una pel·lícula, on ja no actua, amb 94 anys.
La veu, però, és tota una altra cosa: és un instrument fràgil, vulnerable, sensible als canvis de temperatura, d’edat, a l’estat anèmic i anímic, en definitiva, molt delicat, potser per això, la majoria de cantants es retiren a una edat «prudent», per dir-ho així. Tanmateix, en la vida de vegades les «imprudències», sobretot les dels altres, donen moltes alegries: com ara la de poder escoltar Paco Ibáñez amb la seua guitarra, cabells blancs intactes, mirada serena i una veu que dosificava amb tendresa i estima.
Fou una sorpresa, fins unes hores abans del concert no sabia ni que hi aniria, fou un regal d’aniversari compartit amb el meu fill i son pare. Estàvem asseguts a dalt del tot, quasi podíem tocar el sostre del teatre Olympia amb les mans. Des d’allà, la perspectiva era corprenedora: ni una butaca buida. El teatre, de gom a gom, expectant, bullint per l’emoció i aquell gran silenci, instants després d’apagar-se els llums.
Poques vegades he escoltat un silenci i una emoció tan pura i agraïda com la de l’altranit, en veure caminar sobre l’escenari la figura gran de Paco Ibáñez. Vestit de negre, amb aquesta cabellera que manté rebel, tota blanca, agafat del braç de Mario Mas, el guitarrista que el guia i l’acompanya amb tendresa i humor en els concerts, Paco báñez va rebre un aplaudiment llarg, càlid, ple d’admiració i respecte.
I començà l’actuació, un recital d’una hora i escaig, no podem demanar més, en què el cantant, guitarra en mà, i amb la complicat de Mario Mas, anava sorprenent-nos amb bromes, comentaris i cançons que no es deixaven trobar. Un recital on el públic esperava les cançons immers en un silenci frondós, sense demanar ni exigir més que el que poguera donar, amb delicadesa, amb tota l’estima possible.
I amb aquesta sensació de tendresa i familiaritat, de cosa «improvisada», improvisada després de setanta anys fent cançons, Paco Ibáñez ens feu sentir a casa, amb la música envoltada de poesia, i perquè ell se sentia a casa: de mare basca i pare de Paterna, ell mateix va nàixer a València, i a València sempre torna: «m’hi sent a casa», «com un xiquet valencià», digué l’altra nit, entranyable, i proper.
Emoció entre cançó i cançó, el públic cantant-les amb suavitat, acompanyant-lo, com també l’acompanyà una bandera republicana desplegada entre el pati de butaques, les roses roges al final de l’actuació i tot el teatre alçat en un aplaudiment envellutat i etern.
Paco Ibáñez ha estat i, vol ser encara, força, crit, poesia cantada, lluita, tendresa i amor. Tota una vida de pelegrinatges: València, Euskadi, Perpinyà, París, l’exili, el món, Barcelona, el món. Des de jove es va amarar dels millors cantautors francesos, entre ells Édith Piaf, George Brassans, Barbara, Jacques Brel, i de la poesia de grans poetes: Góngora, Quevedo, Cernuda, Celaya, Lorca, Alberti, Miguel Hernández, José Agustín Goytisolo, entre tants. D’ells va nàixer i a ells ens ha tornat disc rere disc, concert rere concert.
«Recorda –em deia un amic a cau d’orella quan alguna vegada jo li insinuava que no podia més–– i em xiuxiuejava: “Nunca te entregues ni te apartes junto al camino, nunca digas no puedo más y aquí me quedo. La vida es bella, tú verás, como a pesar de los pesares tendrás amor tendrás amigos». Palabras para Julia, paraules per als fills quan les necessiten, per als pares, per als amics, per als amants, paraules per a tots aquells que la nit del concert, a penes a vuit quilòmetres de la porta del teatre, encara rebien la nit en la foscor, amb talls en el subministri elèctric, envoltats d’humitat i fang a les portes de l’hivern.
I mentre en molts pobles valencians acollien la foscor sense llum als carrers, menjant-se el llot i la ferralla amuntegada, la plaça de l’Ajuntament de València es vestia de llum nadalenca, amb focs d’artifici i un arbre de 25 metres coronat per una estrella, la de la solidaritat, diuen, i a la base del l’arbre lluminós i radiant, els noms dels pobles damnificats… Gestos simbòlics que no poden amb tanta misèria!
Són molts encara els valencians sense llum, sense esperit nadalenc, desfets i desnonats. Quin Nadal de «perfume de flor de cuchillo» els espera a tants valencians. «En la luna negra de los bandoleros, cantan las espuelas. Caballito negro. ¿Dónde llevas tu jinete muerto?(…) Qué perfume de flor de cuchillo», escrigué Lorca i cantà Paco durant anys, també l’altra nit.
La plaça il·luminada, la gent feliç per l’arribada de Nadal, perquè la felicitat s’encomana amb més rapidesa que el dol, i perquè ens diuen que toca celebrar. Però al sud de la ciutat i més enllà, encara fosc i fosc i fosc, fang i fang i fang, feina i feina i feina. I dins del teatre s’escolta la remor d’aquell «A galopar, a galopar hasta enterrarlos en el mar», i els versos d’Alberti es tornen punyents, irònics i tràgics: «hasta enterrarlos en el mar»..
