Una persona va i llegeix el diari. O prefereix la ràdio. I, quasi segurament veu, com a mínim, algun noticiari dels de la televisió. Res a objectar. Són fets que acomplim amb una certa disciplina interna. I amb aquesta forma de mirar i copsar la vida quotidiana ens apanyem. I anem conformant-nos a allò que es repeteix sense descans amb eslògans o frases fetes o tuits o el que vullgueu. I tots contents i a una altra cosa…
Ara que venen els dies de festa, nombrosos i possiblement amb una certa gràcia, es parla molt del turisme que diem d’interior. Clar, del turisme com activitat econòmica es parla molt i sovint. Lògic.
Ens omplim la boca, des de les instàncies que tenen veu, polítiques, mediàtiques, etc., per dir que va com una fona l’activitat de l’oci.
En estiu la costa i les platges són el punt de mira perquè els turistes arriben i tots contents. Ens omplen la butxaca. Quan no és estiu, que és hivern, la direcció canvia, el discurs no.
I tornem a elogiar el fet que les zones d’interior, de dalt a baix del País, van plenes, quasi de gom a gom, de gent que ens visita. Unes vegades són del mateix territori. Però d’altres són forasteres que arriben des de l’altre interior o fins i tot de l’Europa freda i plujosa. Tots són aclamats com una mena de reis d’Orient perquè ens porten mel i mató. I tots ens omplim la boca.
Hi ha res a dir? Doncs sí. També ho diu la premsa, aquesta més mesurada o fins i tot de vegades crítica, que l’economia espanyola s’aguanta sobre dos pilars. El turisme i les exportacions. Val. Deixem les darreres per a un altre dia. Ací estem per parlar del turisme.
I el que com a mínim es pot dir és que des que va començar allà pels anys seixanta del segle passat, i malgrat la quantitat de gent vinguda i els indubtables beneficis que ha comportat, que en són molts, s’ha canviat molt poc, o no gens, en algun aspecte que podria haver estat diferent .
Al final ens hem convertit en el jardí dels rics. En la platja dels alemanys, francesos, anglesos i tutti quanti. Per quatre duros, però a canvi d’una destrucció del territori immensa. I de poca, si no nul·la creació de valors que haurien pogut ajudar a fer-nos un País, fins i tot un estat, més convenient. Però clar: mana qui mana. I nosaltres no.
Omplir-nos la boca qualificant cada nova temporada d’històrica, i ja en van no sé quantes…, repetint el mateix i que l’única cosa que fa és reproduir el model de producció. I pitjor encara, el mateix model de creixement. Amb una idea que es limita a fer el mateix i tornar a fer la mateixa cosa. I que no serveix per a posar en valor, per exemple, tanta gent jove ben formada que acaba treballant de cambrer o ha d’emigrar massa sovint per fer valdre tots els coneixements que porta a sobre.
Ve la gent, omplen albergs, hostals i cases rurals en hivern, i hotels i apartaments durant l’estiu. I marxen. I llavors com que només han deixat diners sense que aquests beneficis s’hagen utilitzat per crear algun altre tipus d’activitat econòmica, ens veiem obligats a repetir any rere any la mateixa canturel·la. Han tornat els turistes com tornen cada any els estornells.
Però se suposa que la gràcia dels humans hauria de estar en tenir la capacitat de crear i no simplement imitar. El País necessita alguna cosa més que turisme!
