Ens hem oblidat d’estimar

L’escriptura cuneïforme i el pergamí –de pell d’animal–, i el papir egipci, i el paper de Síria. I també, copiar. Copiar i copiar, amb cal·ligrafia distingida i lletres capitulars. Sense quasi llevar la mirada del còdex, l’scriptorium, amb el llum térbol, incandescent, de les veles. I Gutenberg, i els incunables, i el segle XVIII –el dels llums i les ombres–, com tota la resta de segles, d’etapes i de períodes del llibre, de l’obra, de la saviesa, del viatge. I com també ocorre a hores d’ara.

La cultura de masses ha atrapat la majoria dels nostres estimats llibres. Segurament, la senyora grossa del quadre de Botero n’ha engolit tants que sols pensa a consumir-los, ingerir-ne més, i apuntar-se’n molts, tots els que en puga, a la llista. La senyora, plena de gola, un dels pecats capitals amb major grau de càstig, ha oblidat d’on venen els llibres, el seu valor intrínsec. S’ha perdut en el temps, no recorda el papir, ni les obres prohibides, ni aquell «el somni és una escriptura, i moltes escriptures no són més que somnis», d’El nom de la rosa. No creu que la lectura, i amb ella la llengua, puga ser salvació, física, i espiritual, ni confia els seus plaers, els seus desitjos, a un llibre abans de dormir. «Només hi ha una manera de llegir, que és rellegir», escrivia Fuster al caliu dels ociosos. Hem oblidat què era allò d’un llibre! La idea de llibre, d’obra que arriba per canviar les nostres vides, escollida religiosament, pensada, reflexionada, subratllada, anotada, portada a tots llocs, a totes hores, o no, i sobretot preada, i fins i tot llegida dues, o tres voltes.

Les fàbriques fan i refan llibres, a dades i tomades. I els consumidors fan el seu paper: consumir-ne. I si pensem quin llibre volem en realitat? I si dediquem una setmana sencera a buscar-ne un, i també parle d’una edició, d’una traducció, que ens atrape? I si consultem les nostres llibreries de barri i fem del procés de recerca, un procés d’aprenentatge, també interior? Potser, així ,començaríem a valorar més què és allò que hem adquirit, i no a usar-lo, i oblidar-lo, i a deixar-lo a la prestatgeria, o revendre’l, o llançar-lo al fem, com si res.

La idea de «llibre» ha quedat descuidada amb el pas del temps. «La literatura no és una teràpia, no serveix per a res. És una obra d’art», digué Isabel Clara Simó. Clar i ras. I també sembla que ho hem oblidat. Com hem oblidat tantes coses, com oblidàrem V.C. Andrews, i a altres dones que canviaren el seu nom per un pseudònim masculí per a tindre l’oportunitat de ser llegides, aquelles obres que cremaren en les flames més voraces, injustes, i els nostres primers contes, els que la mare et llig a cau d’orella. Sols volem semblar-nos a la dona de Botero, al parc, devorant una lectura, saciant-se del més pur capitalisme, sense sentir res. Sense llançar un gemec al vent, un sospir, una llàgrima atrotinada. No ens hem donat temps, ni tan sols, per a equivocar-nos escollint, sinó, més bé, acabem l’obra fins al final, ens encise o no, ens vinga de gust, o no. Al cap i a la fi, en la majoria dels casos, els productes han de ser esgotats, empassats, sense més ni més. I això és el que són els llibres, per a molts, per a moltíssima gent. Hem oblidat què significa «llibre», i és per això que també ens hem oblidat del significat d’estimar.