Milers d’imatges, milers de testimonis. Colpidores, colpidors. Quatre setmanes des de la catàstrofe del 29-O i encara moltes preguntes, silencis aclaparadors, o, directament, falsedats o mitges veritats, que venen a ser el mateix. La necessitat d’amagar, la manca de transparència és tan òbvia, que els ciutadans, de tot color polític, no podem evitar la pèrdua de confiança en les institucions. Per no parlar de la impotència i la ràbia que ens envaeix i que, com una malaltia podem sanar o cronificar, transmetent-la als nostres descendents. Impossible restaurar la credibilitat, que ja era feble, quan no s’obtenen respostes. I ens calen, i moltes, i prompte. El fang ha esdevingut una metàfora prou més potent que la de la merda escampada per un ventilador acusador, ja que tots tenen brutícia baix l’estora. Però enfangar va molt més enllà. El fang és llefiscós, i quan s’asseca, bé que ho saben els veïns de la zona zero, és com un cement difícil de penetrar, que ho soterra tot, però que no acaba d’impedir la putrefacció.
Per als valencians, dir enfangar és cobrir una cosa, o un lloc, de fang, però també significa embrutar moralment, i també ficar-se en un assumpte de difícil solució. I ara els valencians, tots, estem enfangats fins a dalt de les celles en els tres sentits del verb. Els veïns de la zona catastròfica encara lluiten per eixir del fang materialment, al temps que viuen atònits, com la resta de ciutadans, els altres dos enfangaments. Està clar que és prioritari desenfangar els carrers, les cases, les clavegueres, les escoles, les biblioteques, les empreses… la vida ha de retornar al més prompte possible a la normalitat, una de nova, on ja res serà com abans. L’empenta primera del voluntariat no és sostenible, ja que com a societat tenim, o hauríem de tindre, els mitjans necessaris per a tan colossal feina. Però el temps no discorre igual en l’alterada vida dels afectats i en els despatxos. I desespera, i és comprensible el desànim i la desafecció, sentiments que faciliten els altres enfangaments.
Embrutar moralment necessita actors, subjectes actius. I en tenim a bastament. Polítics que no han donat la talla, que no la donaran mai, intentant cobrir-se les esquenes ometent o mentint, llançat acusacions als seus oponents que tant de bo foren com bumerangs pels mentiders; organitzacions d’extrema dreta fent l’agost, ben nodrides econòmicament per foscos patrocinadors, que busquen notorietat a costa d’aniquilar la feble confiança en una democràcia que ha fallat en allò més elemental, la seguretat de la vida, amb la intenció de conduir-nos cap a l’autoritarisme que els permetrà fer absolutament tot allò que els seus padrins desitgen. I parle d’explotació laboral i del territori, de negar cultures…, uniformant una ciutadania submisa per mal informada. I enfangar és ficar-se, ficar-nos a tots, en una situació de difícil solució, de la qual alguns poden eixir guanyadors, com predicava aquell «cuando peor, mejor para todos…» que encara ressona en la veu de l’inefable M. Rajoy.
En moments així, tan complexos, les receptes màgiques no existeixen. El PP és molt donat a fer-nos creure que ells les tenen, les receptes. Ho hem vist en altres situacions, i les ocurrències enginyoses o tramposes mai funcionen. La societat és enterca i diversa. Ara Mazón creu haver fet una jugada mestra nomenant un exmilitar com a vicepresident i conseller de Restauració, presentant-lo com algú que no fa política -que sí que en fa, i de caire molt conservador, encara que no milite en cap partit-, un tècnic, que, a més reconeix no haver-se vist mai en res semblant per volum i característiques. Obliden dir-nos que tot aquell que accepta ser conseller d’un govern, és polític i haurà d’avindre’s a allò que el partit li diga -com les adjudicacions a certes empreses-. I, si no, què en farà? Obliden també que pregonant l’apoliticisme del senyor Gan, el govern de Mazón demostra ser incapaç de trobar tècnics civils – que n’hi ha i de ben bons, des d’empreses i universitats, com també entre el funcionariat autonòmic- i accepta el descrèdit buscant refugi en una institució que, veges per on, els seus contrincants polítics, el PSOE, fa anys que li llaven la cara franquista amb missions humanitàries o per exemple creant l’UME.
Un bumerang en tota la cara. El desprestigi de la política està servit. Però, haurem de recordar la renomenada cita: «Tota política que no fem nosaltres -el poble, o els seus legítims representants- serà feta contra nosaltres». I res com l’aigua clara per començar a fer neteja. Mazón i el seu govern no ens trauran del fang.
