Normalment, el terme endogàmia s’utilitza en antropologia per a designar el costum en determinades societats de fer els matrimonis dins el mateix grup, clan o família.
Ací empraré aquest concepte en un sentit més ample. Serà per posar en solfa i evidencia la relació entre els nostres diversos grups d’afinitats per elaborar o escriure documents per a ús intern. Grups i col·lectius d’ací i d’allà. Però em centre ací. Com per exemple entre els i les que escrivim a Diari La Veu o en esferes socials i polítiques similars.
És en certa manera ben lògica aquesta dinàmica. Amb ella u s’assegura una mínima acceptació en la mesura que anem tocant temes i punts que ens interessen. Normal. També perquè fer-ho ens confirma l’ànima de grup. I això ens ofereix un major sentiment de força. Tot clar i net.
La pregunta, la inquietud, la reserva ve quan pensem en la possible utilitat del nostre discurs.
No cal estendre’s massa en aquests punts. Ja totes i tots sabem de què parlem. Així ho reclamava Ovidi.
I, doncs? Efectivament, el problema no és tenir les idees i les paraules clares. No és aquest el nostre dilema. El que cal, però, i això és importantíssim al meu entendre, és que aquest cúmul d’articles i d’ideologia més o menys definida que es produeix a Diari La Veu i també en llocs similars i amistosos, tinga una repercussió cap a fora. Enllà de l’endogàmia.
Cal arribar amb aquest discurs, ni que siga en forma de píndoles discretes, al públic que no les rep ni les coneix. Segurament molts o alguns de nosaltres ja ho anem fent això. Però davant la nova situació política que tenim a sobre a casa nostra, la necessitat es fa més pregona i obligatòria.
I per fer bona aquesta iniciativa caldria recordar, novament, amb insistència, de manera clara les paraules que el mític Che Guevara va pronunciar en un determinat moment. És a dir, cal crear no un sinó mil Vietnams.
Sortosament no estem en guerra. O no en una física, cruel i perversa, sinó en una que no únicament és cultural. Perquè, i això ho diu també l’antropologia, la cultura és el dibuix de la societat que la suporta. I es configura amb moltes aportacions. Però una, i principal, és la imago mundi que algú, i no poders ocults, configura. I la crea contra nosaltres, no ho oblidem. Hem d’escriure fora d’ací.
Perquè davant els atacs imminents i els que vindran encara, caldrà continuar creant allò que sabem els qui ací posem paraules. Mirem, per tant, de multiplicar-nos més enllà de la nostra còmoda situació.
Tal vegada ho haurem de fer amb unes formes més populars, més comunes. I abordar els temes des d’una òptica clara però arrelada a les condicions que el País té. I que, en general, no ens són favorables.
Però cal, una vegada més, posar-nos a la cua per redreçar la nostra societat segons uns criteris amples, d’inclusió. Sent presents amb discreció, però amb força.
