La comarca del Camp de Túria té la seua capital a Llíria i reuneix poc més de 200.000 habitants. A pesar de la seua proximitat a la ciutat de València, encara ara molts dels seus tresors naturals, històrics i culturals continuen sent poc coneguts.
Per a pal·liar aquest dèficit, La Mancomunitat del Camp de Túria fa uns anys que ve organitzant el que en l’argot s’anomena Press Trips, és a dir, visites organitzades d’escriptors i periodistes destacats en el ram dels viatges i la gastronomia, que puguen donar fe de les joies patrimonials locals.
Fa dos anys ja vaig tindre el plaer de participar en una d’aquestes expedicions, que ens va portar per Llíria, Bétera i Serra. Dissabte passat vaig tornar-hi, precisament per a conéixer millor noves raconades d’una comarca de belleses innombrables.
De nou la tècnica Maria de Manuel ens hi va fer de guia, amb la seua seductora eficiència. Tal com ens va explicar, la Mancomunitat dedica els seues esforços promocionals seguint tres vectors: Camp d’essències (que divulga el ric patrimoni arqueològic de la comarca, des dels ibers fins al Barroc), Camp d’aventures (amb els parcs naturals del Túria i de la Serra Calderona al capdavant) i Camp de sabors (que posa l’accent en els productes locals, com ara l’oli d’oliva, la mel o el vermut).
Amb aquest programa ens vam posar en marxa. La primera fita va ser un opípar esmorzar a Gàtova. Aquest municipi, fins 1995 va formar part de l’Alt Palància castellonenc, però després ingressà en el Camp de Túria. És el lloc de naixement del barranc de Carraixet (que va cantar Teodor Llorente i, en un altre sentit, Estellés). El valor del lloc és el seu enclavament enmig de la serra Calderona; precisament a Gàtova hi ha l’altura més alta d’aquesta serra, el pic anomenat «el Gorg», de 907 metres d’altura.
Seguint ruta vam fer cap a Olocau. El seu alcalde, Antonio Ropero, tenia interés a explicar-nos la manca d’infrastructures del lloc, a pesar d’haver doblat la seua població fixa en els últims deu anys. Olocau és el destí de molts visitants de cap de setmana però també població més o menys flotant que aprecia els valors d’un terme com aquest per a teletreballar o poder dur a terme una vida més reposada, fora de les grans ciutats.
A Olocau hi ha un museu ibèric molt interessant, que vam poder contemplar. El centre es nodreix del jaciment del Puntal dels Llops, un assentament del segle V abans de Crist situat en un estrep meridional de la serra (una estratègica plataforma de vistes privilegiades). La fúria de Roma el va destruir i el Museu de Prehistòria de València n’organitza la reconstrucció des del 1988.
El dinar el teníem previst a Benissanó, però abans vam fer uns visita minuciosa al seu castell. El castell de Benissanó, en efecte, és una bombonera gòtica miraculosament conservada, una meravella probablement encara poc coneguda. L’alcaldessa del poble (i presidenta de la Mancomunitat), Amparo Navarro, va pregonar les beutats del que va ser, sens dubte, més un palau que una fortalesa, però que el temps ha ungit amb l’aire una mica misteriós que tenen els llocs on es conjuminen presons inquietants amb salons d’alt llinatge i prosopopeia.
El restaurant Levante de Benissanó, va ser el punt de trobada gastronòmica de tota l’expedició. Des del 1968 aquest lloc milita en els secrets de l’autèntica paella valenciana («sense mentides ni enredros»). Víctor Vidal és el xef (tercera generació) encarregat de l’operació. El dinar que ens van servir, sincerament, va ser excel·lent. Al xef li vaig explicar que l’any 2007, quan vaig narrar la història novel·lada d’un conseller del govern valencià d’aleshores a qui li havien diagnosticat un càncer terminal, vaig triar aquest nom, Víctor Vidal, per identificar el polític moribund dins la ficció. La novel·la es va publicar amb el títol de La balena blanca (Edicions 62), tres anys després de la mort de l’al·ludit, i em va agradar molt retrobar un altre Víctor Vidal en un temple paeller com Levante, dedicat en cos i ànima a vindicar cada dia el nostre plat més internacional. També li vaig fer –en matèria de menjar sempre m’agrada ser didàctic- unes consideracions sobre la sal en l’arròs que va ser matèria d’un diàleg constructiu.
Tot això va donar de si el Press Trip d’enguany. Al final, ens en vam anar del Camp de Túria amb el perfil formidablement amable de la Calderona encara a les ninetes dels ulls, i l’hospitalitat de la seua gent en un racó més fondo de l’ànima, com ha de ser.
