L’altra nit feren a la televisió una pel·lícula, per cert, rodada al Cap i casal totalment o parcialment, i em vaig adonar que la dirigia Inés París i la dedicava al seu pare, Carlos París, catedràtic de Filosofia a la Universitat de València entre els anys 1960 i 1968. Precisament, els anys de represa i de lluita universitària contra el franquisme, cosa que es va anar traduint amb la creació d’estructures representatives estudiantils lliures, tals com l’Agrupació Democràtica d’Estudiants Valencians (ADEV) i el posterior Sindicat Democràtic d’Estudiants. He trobat, doncs, que caldria recordar el pas de l’esmentat professor, catedràtic titular, per la nostra «Alma Mater», puix durant els pocs anys que estigué amb nosaltres, jo vaig coincidir amb ell al mateix edifici, però, en una facultat diferent. Aquest acadèmic feu quelcom més que donar les classes, ja que, a més a més de crear una escola de nous filòsofs i filosofes, com és el cas de Jacobo Muñoz i Celia Amorós entre altres, mantingué un compromís públic amb les lluites per democratitzar la universitat.
El professor París va ser innovador en allò que afecta els estudis de la matèria, trencant anys de rutina, coincidint també amb l’arribada d’altres professors de diverses disciplines. Va arribar en el moment en què es va iniciar l’activitat estudiantil, la qual comportava la desvinculació amb el falangista SEU (Sindicato Español Universitàrio), que era una entitat integrada en la «Secretaría General del Movimiento». Des dels primers moments va haver-hi un nucli de professors que no ocultaven les seues simpaties per la lliure expressió i organització, o siga, amb les lliures i dissidents. L’existència de professors que donaren aquest suport a iniciatives o accions del moviment estudiantil vingué a ser un gran estímul i ajuda en situacions que exigien solidaritat, com era el cas de les detencions. Hem de pensar com en aquells moments la major part del professorat o guardava silenci o s’alineava amb la dictadura. París fou un dels primers que no va dubtar, assistí a assemblees, es manifestà en contra de l’entrada de la policia a la Universitat, exigí la llibertat dels estudiants empresonats i ho feu com a vicedegà de Filosofia i Lletres. I participà en la Ruta Universitària III que tingué lloc a Benicàssim.
Com ja he esmentat no fou l’únic, altres també van actuar en la mateixa línia. Alguns noms em venen a la memòria: Joan Reglà, Miquel Dolç, Miquel Taradell, Manuel Garrido, Manuel Sanchis Guarner, Emili Giralt… Per altra banda, les accions dels estudiants tenien present la reivindicació de la llengua i cultura en valencià i, de vegades, de la identitat com a poble, com va ser el cas de la resposta que es donà contra la campanya que el franquisme va orquestrar contra Joan Fuster el 1964. També el professor París se sumà i va assumir la nostra realitat i les nostres reivindicacions.
Així doncs, cal no oblidar i reconèixer, juntament amb la filla i directora de la pel·lícula, l’estada durant quasi una dècada del professor París en la nostra «Alma Mater».
