El sociòleg Alain Touraine encetava el seu llibre Després de la crisi? Per un futur sense marginació, amb la següent pregunta: «En quina societat vivim?» L’obra, publicada el 2011, estava motivada per la crisi que sacsejà el món en 2008, una crisi amb conseqüències sobre les quals l’autor feia tot una sèrie de consideracions que a hores d’ara resulten prou útils. Aquella crisi financera de 2008 posà de manifest el poder de la banca que actuà i prengué decisions al marge de la societat i els poders polítics. Vivim, doncs, en una etapa de capitalisme financer i en l’era de la comunicació. Molts esquemes, com és el cas de la centralitat de les tensions de classe o el de la democràcia parlamentària estan en crisi. De la política basada en els estats nacionals hem passat a la globalització i, a més a més, s’ha generat una crisi ecològica. Quant a l’opinió pública, entesa en els termes tradicionals, estem sota una informació dirigida i manipulada, entre altres, pels mòbils i les grans corporacions mediàtiques.
L’autor apostava per situar el contrapès davant de les desigualtats, agreujades pel sistema de capitalisme financer, en la resistència i en la lluita pels drets, uns drets en sentit molt ample, no exclusivament sobre la base d’un factor econòmic o salarial, i sostenia que «el món dels dominats s’ha tornat variat i tan fragmentari». La ciutadania, convertida en massa consumidora de productes, com és la comunicació, haurà de buscar formes de lluita pels drets de tots i totes, amb independència de la seua adscripció al treball o forma de viure.
Societat, doncs, postindustrial. En ella estem. Certament, tot això resulta perceptible cada vegada més clarament. Els governs, que es creuen sobirans no ho són tant. Parlar de sobirania nacional és un mite, la globalitat, dirigida i manipulada pels interessos financers, apareix com una societat anònima que condiciona i limita els governs.
L’interrogant que plantejava Touraine continua essent actual. Si mirem la nostra realitat, la més nostra, la valenciana, podem veure que és semblant a les altres realitats, quant a la seua base i funcionament, amb tot una sèrie de pautes socials que reprodueixen la fragmentació social existent, i porta a obeir els dictats dels interessos financers.
Què hi podem fer? Un sector de valencians i valencianes existim, som aquells i aquelles que hem resistit en allò de fer país, però més «dominats». La cançó deia «no anirem al darrere d’antics tambors», ara els tambors no són tan «antics», n’hi ha de nous: obeir, consumir i consumir, això resulta evident. En tant que reivindiquem els nostres drets culturals, lingüístics, se sumen altres reivindicacions de drets, això ens situa en un marge de la carretera, el de l’esquerra, el de la gent que vol una altra societat més justa, igualitària, solidària, i un llarg etcètera. Un altre resistent, llavors d’una altra època, insinuava eixa coincidència en resistir, parlava de «bloc històric». És cert que eren altres circumstàncies, les de la societat industrial i el feixisme, en convivència. Aquell personatge fou Gramsci, un italià, de la primera meitat del segle XX.
Doncs, en quina societat vivim, i en quin país: el que voldríem o el que existeix?
