Són les nou i mitja del matí quan des de la furgoneta veiem de lluny la ciutat de Reyhanli. Molts camps estan acabats de llaurar, altres esperen que la collita siga recollida. El color verd es fa protagonista al tall que avancem pels grisos de la carretera. Al fons es veu la silueta d’unes muntanyes àrides. Semblen d’un altre planeta.
Un senyal al costat dret de la carretera marca el quilometratge fins a les ciutats d’Alep i d’Idlib. Que llunyanes quedaven aquelles ciutats devastades quan les véiem al telenotícies i que a prop hi érem, ad pedem litterae, d’aquells pobles a qui se’ls ha violat el dret a la vida. Desenes de militars passegen amb metralletes a pocs metres dels tancs exposats als vorals de la carretera. Em demanen que deixe de gravar, és una zona perillosa i, potser, a dues dones europees amb un aire poc turístic els puga comportar problemes.
Baixem del cotxe, un calfred recorre de dalt a baix tots els porus de la meua pell. Una conjuntura de sentiments m’envaeix. És la por la que, en un primer moment, em fa posar els colors als carrers de Reyhanli. Quina hipòcrita! Una jove que ho té tot, ha anat a fer activisme a Turquia i ara té por. La frustració s’apodera de mi per uns instants. Frustració perquè és la mateixa Europa a les mans de l’OTAN qui manté alerta, les vint-i-quatre hores que té el dia, a tots els sirians i sirianes i, ara jo tinc por. Frustració perquè jo tinc un passaport que em permet anar arreu del món, pel simple fet de nàixer a Barxeta, però ells no poden travessar Turquia. Frustració quan una mare em demana asil per a ella i el seu fill i poc em deixen fer a causa dels maleïts documents que va perdre quan fugia de la guerra.
Arribem a la casa mèdica. Més de quaranta dones ens esperen per començar el taller sobre salut i dignitat menstrual amb Ballona Matata. A les dones els acompanyen una vintena de xiquets i xiquetes. La gran majoria estan malaltes. Les poques que no ho estan cuiden dels fills que esperen tractament mèdic. No tenen res. El poc que tenen, és gràcies a xicotetes ONG com Anything for a Smile o AL Hayat que s’encarreguen de recollir recursos per als refugiats i refugiades. Imagina, fugir d’una guerra, haver perdut a la meitat de la teua família, no saber dels teus veïns, no poder treballar perquè has perdut les cames en un dels bombardejos que has viscut, dependre d’organitzacions menudes per poder subsistir, haver d’alimentar una família amb cinc xiquets a càrrec. Sobreviure? Poc se’n parla.
Silenci. Mire a l’horitzó al tall que anem deixant la ciutat de Reyhanli enrere. Al fons, passant les muntanyes àrides, veig fum. Potser és la crema de la dacsa o potser és un dels míssils que està massacrant la ciutat d’Alep ara mateix. Ràbia. Impotència. Em passen tantes coses pel cap que només puc sentir-me mal per haver nascut dins d’una confraternitat -econòmica i política- massa aviciada i corrompuda: la Unió Europea, arrendadora del racisme institucional. I en aquell mateix instant, recorde que l’Estat espanyol va prendre la intemperant decisió de concedir papers d’asil a Ucraïna en 24 hores, mentre que l’estudi dels expedients de refugiats sirians i la concessió del seu asil triga més de dos anys a fer-se efectiva. Guerres contigües en mons paral·lels, mons paral·lels oscil·lant sobre l’univers dels interessos geopolítics. No és el mateix fugir d’una guerra amb unes coordenades que amb unes altres.
És tal la ràbia que sent de tindre un document d’identitat amb la bandera d’un estat xenòfob i oportunista, que només em fa refermar els motius pels quals vull la independència del meu país, el País Valencià. En una societat efímera, alimentada pel capitalisme, a la qual – si m’apures- només importa el melic de cadascú, em pregunte en quin moment se’ns va oblidar estimar?
