Roser Rosés Senabre va nàixer a Barcelona el 1926 i va morir el passat 2 de maig, quan li mancava molt poc per arribar als cent anys. Han sigut molts anys d’una vida intensa. Perquè va viure tots els episodis més sacsejadors i greus del segle XX. Durant la seua infantesa, va tenir una vida saludable, joiosa i plàcida, en anar de colònies a la Barceloneta, a Calafell, etcètera, recordava el teatre al seu barri de Barcelona, els passeigs per la Rambla, l’educació republicana vinculada als ateneus del catalanisme popular; una identitat catalanista vinculada a partits d’esquerres i sindicats (CNT, UGT), que han estudiat Josep Termes i Josep Fontana en contrast amb les conclusions (del tot esbiaixades i falses) del pare de la Constitució espanyola, Jordi Solé Turà, que en la seua tesi doctoral, als anys seixanta del segle XX, sentenciava que la llengua i la identitat lligada a la catalanitat era cosa de «la burgesia catalana» (un “fantasma”, funcional per legitimar la nació unitarista de l’estat espanyol i francés i exterminar el català), com si els treballadors, obrers i menestrals d’arreu dels països de parla catalana no tingueren vida pròpia i no els interessés la seua pròpia llengua, cultura, formes de vida i País.
Perquè, com anota Josep M. Puigjaner, entre els anys esmentats –sosté Fontana-, el cultiu literari del català no passava de ser una activitat marginal d’un petit grup de lletraferits. A mitjan segle XIX, tanmateix, el català continuava sent la llengua d’afirmació d’identitat de les capes populars, que mai l’havien abandonat. La usaven, evidentment, en el recinte domèstic, però també en l’àmbit social per criticar la política espanyola: “El castellà és la llengua en què ens avisen el que hem de pagar cada any perquè la gent de Madrid pugui viure en el fast”. A més, el català era la llengua en què la gent del poble parodiava la cultura castellana de l’autodenominada “bona societat” catalana. Aquesta paròdia –afegeix Fontana- s’expressava amb l’ús del bilingüisme en certes obres de teatre, on s’identificava el català amb el que era positiu… i el castellà, com a les obres del valencià d’Eduard Escalante, a Tres forasters de Madrid, i a les de Constantí Llombart que impugnava la imposició del castellà i la subordinació del valencià-català perquè la burgesia valenciana (i catalana) s’oblidaven de defensar la llengua pròpia en passar-se’n al castellà-espanyol amb armes i bagatges. Les revistes La Campana de Gràcia, ¡Cu-Cut! (assaltada per l’exèrcit espanyol perquè no els agradava un dibuix), La Traca, El Cuc, etcètera, són testimoni del català, crític amb la “burgesia espanyolista” d’arreu del domini lingüístic catalanoparlant.
Aquests casals i ateneus d’obrers i menestrals, de la infantesa de Roser, estaven vinculats per l’Esquerra Republicana dels presidents Macià i Companys i mostrava interés per les reivindicacions socials, culturals, teatre popular, reivindicacions nacionals de més autogovern i inclús d’estat catalanovalencià per Catalunya, el País Valencià, les Illes i la Catalunya del Nord… a la recerca d’una catalanitat completa i sencera. De sobte, contra les reivindicacions obreres i camperoles, la laïcitat i la catalanitat, pel reconeixement d’una mínima autonomia a Catalunya, el País Basc, Galícia i gairebé al País Valencià, un colp d’estat militar feixista li va migpartir la vida, van començar els bombardejos de l’aviació italiana de Mussolini, que encara l’estat italià no s’ha fet càrrec de compensar el mal que van fer a les costes dels Països Catalans, altrament dit, l’eix de la Mediterrània (Rafael Ninyoles), la Catalanofonia (Miquel Àngel Pradilla) o la Commonwealth valenciano-catalana: la formació de l’eix mediterrani al segle XX (Josep Vicent Boira)…
Roser reconeixia que, davant els bombardejos, com els que ara mateix pateixen les poblacions de Gaza, Ucraïna, etcètera, entrava en pànic, abaixaven ella, el seu germà i altra gent al Metro de Barcelona, mentre els seus pares marxaven a treballar, per refugiar-se dels atacs i de les bombes feixistes dels avions italians de Mussolini; quan només tenia dotze anys, el 1938, Roser, va marxar amb el seu oncle, el metge Víctor Cuquerella Gomar, de Benigànim, un dels responsables de l’expedició per salvar els infants, amb la seua tia, Maria Senabre, l’esposa del metge Víctor, que era un dels encarregats de l’expedició per salvar els infants de la guerra i dues cosines més.
Si poseu en un cercador el nom i cognoms de Roser Rosés, podreu conèixer una part important de la seua vida; si llegiu el llibre sobre la seua vida Trenes tallades. Records d’una nena de Rússia (Cal·ligraf, 2016), encara podreu saber-ne més, de les seues vicissituds com a xiqueta de la guerra espanyola de Barcelona que va marxar a l’URSS i va estar des del 1938 fins a 1946 a l’URSS, després, reclamats pel seu oncle, Víctor, va arribar als Estats Units i a Mèxic on el metge desenvolupava el seu ofici com a expert en epidemiologia; el 1947, Roser va poder tornar a Catalunya, amb l’advertiment que amagués que havia estat a l’URSS per tal de no tenir problemes amb la dictadura. No obstant això, es va casar amb el poeta Alfred Vilaplana, que li va dedicar el poemari Rosa de torrent i va treballar de correctora i professora de classes de català i rus.
El 7 d’abril del 2015, vaig escriure a Diari La Veu del País Valencià sobre “El setge de Leningrad, Maria Senabre i el metge Víctor Cuquerella Gomar”; erròniament, deia que Maria i les seues nebodes havien patit el setge a Leningrad durant la Segona Guerra Mundial davant els atacs nazis i de l’espanyola Divisió Blava. Roser Rosés va localitzar el meu correu i em va escriure, per dir-me que la seua presència al setge de Leningrad era errònia; que elles només havien estat a Leningrad (Petersburg) en arribar-hi, des del port de l’Havre, amb el vaixell soviètic Fèlix Dzerjinski. Em va comentar que estava a punt de publicar el seu llibre de memòries, Trenes tallades. Records d’una nena de Rússia, que allà ho explicava tot. Finalment, la vaig poder conèixer personalment quan va venir a Camallera (l’Empordà) amb la seua filla i el seu gendre, per tal de presentar el seu llibre Trenes tallades, el 29 de juliol de 2016. Amb 90 anys, va voler fer la seua xarrada a peu dret; deia, que, com que era petita, volia que la veren i veure la cara a tots els assistents i perquè la pogueren sentir i entendre bé. Va anotar a la pissarra els noms de les ciutats i països que havia viscut a l’URSS, ens va contar anècdotes sucoses i ens va explicar l’arriscada aventura que va viure amb una precisió com si fos una professora de geografia… Arnau Boix, a El Punt-Avui, el 8 de maig passat, en fer un escrit de memòria sobre Roser, afirmava que després de l’edició de Trenes tallades, Roser Rosés, va fer xerrades a escoles i instituts com a membre del Consell de Savis del Museu d’Història de Catalunya, i va ser col·laboradora del Club d’Amics de la UNESCO. El passat mes de febrer es va estrenar al Cinema de Catalunya de Terrassa el documental Roser Rosés, una nena de la guerra, de l’historiador Josep Puy, en el qual es relaten de forma detallada moltes de les seues vivències.
Sovint, ens intercanviàvem missatges per WhatsApp; li vaig comentar que volia entrevistar-la per conèixer més coses sobre ella, la seua tia Maria, la seua cosina Lola, el seu oncle, el metge Víctor Cuquerella i li vaig passar notícies de Gabrish, la filla de Victorín (fill de Maria i Víctor)… Sempre que anava a Barcelona i, sobretot, quan passava per l’avinguda d’Aragó, pensava escriure-li o telefonar-li per poder conversar tranquil·lament, però, ho deixava córrer per a no fer-li nosa ni danyar la seua salut… Ja no podrà ser. Trist per la seua mort, content per haver-la conegut; espere poder retrobar la seua filla i el seu gendre; segur que serven records d’una vida i memòria fèrtil, que ha acompanyat la història de Catalunya, d’Europa i del món en les seues tragèdies, drames, suïcidis, resistències, resiliències… Una vida molt interessant i intensa, la de Roser Rosés, per entendre el present i el futur. Perquè el passat sempre “torna” i ens convé conèixer-lo bé perquè serveix per orientar-nos millor davant els reptes, riscos i perills actuals i de l’avenir.
