L’any que ve celebrarem el 90è aniversari de l’assassinat de Federico García Lorca (1898-1936). Una mort, com tantes altres que hi hagué en aquella època, sense que hui trobem cap trellat, per utilitzar un eufemisme. Una intolerància radical en blanc i negre que visquérem; la que hi havia aleshores i la que hem d’anar alerta que hui no es torne a repetir.
Actualment, més de la meitat dels ciutadans i ciutadanes van nàixer i es feren adults durant el segle XX. Un temps que han caracteritzat diversos autors com extremadament violent. Un període complicat que visqueren els nostres pares i iaios que caldria transmetre a les generacions més joves. Unes generacions que són més receptives a la història i que, per diferents raons, no les coneixen detalladament per haver estat ocultes o tergiversades.
A partir d’ara s’hauria de rebutjar eixa actitud de l’estruç que amaga el cap, perquè no veient-ho és com si no hagués passat. Si, va ser un segle violent que contrasta amb la generalitzada indiferència de moltes persones. Una ciutadania que va acabar el segle XX immersa amb els avantatges que va trobar amb la societat de consum.
Aquella societat que tenia la millor selecció espanyola de futbol d’Europa, capaç de guanyar a la Unió Soviètica el 1964. Teníem, també, l’equip de futbol millor i més guardonat del món: el Real Madrid. L’any 1964 va ser, a més, un any d’aniversaris en què es volia que oblidàrem -si és que encara quedava algun record- aquell malson franquista dels anys 40 i 50. També cal fer memòria d’allò que hui molts recorden: l’excursió que feren dos o tres nord-americans a la lluna el 1969. Una passada de tecnologia que ens deixava a tots bocabadats davant la TV. En què la ciutadania se sentia molt satisfeta i segura en veure com el planeta Terra connectava amb el seu mític satèl·lit. En què era possible pensar amb una estació interplanetària que podia catapultar-nos a altres mons. Quedava esborrada una època i se’ns obria una altra intel·ligentment guiada per una ferma dictadura.
Sortosament, hui se’ns ha obert una etapa on les noves generacions són més receptives i les velles estan en procés de reciclatge. Fa temps que les xarxes socials ens recorden de manera didàctica i fiable el que va passar, com i per què. Solament cal anar alerta amb les fonts i utilitzar aquelles fiables que utilitzen la ciència historiogràfica al marge de la ideològica.
He volgut fer aquesta introducció per contextualitzar el clima de violència que hi havia a l’època de l’assassinat de García Lorca. Afegint-hi, a més, una pinzellada de la planificació franquista de fer oblidar i maquillar el règim a què ens va sotmetre la dictadura.
Queda molt lluny les eleccions de febrer de 1936, on va traure majoria el Front Popular i es va encetar una inaudita violència. Els que havien perdut les eleccions no ho van acceptar i els que la van guanyar, potser s’ho van creure massa. Especialment, el partit de Falange, creat en novembre de 1933, que no va traure cap diputat i es va quedar en una situació extraparlamentària, bandejat per les urnes. Tampoc és que els importara massa, perquè es declaraven antiparlamentaris. No obstant això, tenien un cert culte a la violència i crearen milícies paramilitars que practicaven el terrorisme al carrer, subvencionats amb 50.000 lires mensuals (A. Viñas) per Benito Mussolini. És per això que va ser il·legalitzat el partit en març del 36, per accions terroristes, i el seu cap tancat a la presó. Dissortadament, membres del Front Popular cometeren l’error de respondre també amb la mateixa violència. Error que caldrà anar alerta de no repetir.
Amb aquest clima social i polític, la «Sanjurjada» (1932) i una llarga llista d’assassinats als carrers per la primavera i estiu del 36, es va produir l’assassinat de Garcia Lorca. Quan encara no havia fet un mes de la rebel·lió militar. Són assassinats que es feien, en un bàndol o l’altre, sense deixar res escrit. Solament el que deia la premsa. Es feia perquè a algú -o alguns- li donava la gana. En el cas de Garcia Lorca, fill d’una família de terratinents granadins, coincideixen diferents historiadors que no va haver-hi un únic motiu per l’assassinat. És de veres que era liberal, homosexual, un artista lliurepensador que denunciava a través de la seua obra el sistema coent i de desigualtats socials. És a dir, un activista intel·lectual que, al feixisme hegemònic a l’Europa d’aquell moment, no els feia gens de gràcia. Darrerament, ens ha aparegut un altre possible motiu, com són unes picabaralles familiars entre terratinents. Sembla que foren un cúmul de coses; tot i que, amb aquell clima desgavellat i intolerant, solament una era suficient.
No estava adscrit a cap partit, però, això sí, pertanyia al moviment cultural antifeixista, en el qual estaven tots els seus amics i artistes republicans. Podríem trobar la seua signatura d’adhesió a l’antifeixisme en més d’un document. La seua germana Isabel afirma que pertanyia al «partido de los pobres».
L’extremada sensibilitat artística i la seua humanitat, són virtuts inqüestionables que han afirmat tots els que han estudiat la seua personalitat. S’autodeclarava un poeta tel·lúric, és a dir, de la terra. De la seua Granada, de la seua gent, de les desigualtats socials que l’envoltaven, del patiment dels més vulnerables, de les injustícies provocades per un sistema excloent… Les aptituds que tenia d’escriptor, tant de prosa com de poesia; de músic; dibuixant; dramaturg; etc., estaven relacionades amb la terra i amb la gent que vivia. Això és el que manifesten totes i cada una de les seues obres.
Però, a més, era un artista de dimensions internacionals. No debades era l’autor de llengua castellana més traduït després de Cervantes. Encara més, fou el més conegut i admirat artista internacional del segle XX per la multiplicitat de facetes que dominava.
Uns dels millors biògrafs de Garcia Lorca, que ens ha fet veure la part més humana, és el republicà irlandés Ian Gibson. Diu que Lorca va deixar l’horta de Fuente Vaqueros a 11 anys per anar a viure a Granada, on mai va assumir aquell triomf que es deia de la «reconquista». Al revés, de ben jove va ser molt conscient en manifestar tot el que va suposar perdre Granada per afegir-la a la cultura cristiana. Mai va acceptar el que deien a l’escola, que s’havia millorat el territori amb la civilització cristiana. Al contrari, Lorca pensava que es va perdre una civilització admirable, una poesia, una astronomia, una arquitectura i una sensibilitat meravellosa. [Conferència d’Ian Gibson, dia de la República, 21 abril 2022.]
En 1931, en tornar de Nova York i haver visitat Harlem -el barri afroamericà-, comentava el que va veure en aquell gueto marginal de negres. La seva preocupació i solidaritat era permanent per tots els marginals i perseguits: gitanos, negres, jueus, moriscos, etc. Amb tota seguretat, també pensava amb els gais. La Granada d’aquells moments tenia una exagerada fòbia als homosexuals. Sentir-se rebutjat per la seua pròpia gent havia de ser un terrible trauma per a Lorca. Estant a Buenos Aires, li feren una entrevista amb motiu de les eleccions generals de novembre de 1933 a Espanya. Entre altres coses, va declarar: «Si ganan ellos estamos perdidos».
També el 1936, un mes abans de ser assassinat, contestava a un periodista del diari El Sol: «Granada era la tierra del ‘Chavico’ donde se agita la peor burguesia de España». Semblen unes premonicions del que anava a passar. Sabem que açò va caure molt malament a les forces vives granadines i en una premsa satírica local van fer un comentari de l’artista anomenant-lo «Garcia Loca», com si hagués sigut un error de l’impressor. Encara hi va haver algú que es va atrevir a dir «maricón de mierda».
N’hi ha més. El 1980, es va publicar un llibre de Francisco García Lorca, germà del poeta, Federico y su mundo. Una publicació pòstuma, on no es fa cap menció a la seua homosexualitat. Tampoc al pròleg foren capaços de mencionar-ho, tot i que tractava de «su mundo». Un silenci com aquest, després de 44 anys del seu assassinat, no facilita gens la justa memòria d’un personatge tan excepcional. Pense que aquesta homofòbia silenciosa, i no les bales assassines, foren els botxins de Federico García Lorca.
