Només veure que la governabilitat de l’Estat dependria dels partits catalans i, més concretament, de Junts, el govern de Pedro Sánchez va posar els seus negociadors a treballar. Tot just tres dies després de les eleccions, el jurista Nicolás García ja havia rebut de Jaume Asens l’encàrrec de preparar un informe que avalés la conveniència d’aprovar una llei d’amnistia feta a mida perquè pogués servir de premi gros en les negociacions. Aquest document, elaborat per cinc professors de Dret penal, es titula Dictamen sobre una propuesta de ley de amnistía,i és un document de quaranta paginetes (no s’hi han escarrassat) que, naturalment, aspira a semblar oportuníssim i providencial. Com que no és cap «llei», ni «proposta de llei», sinó tan sols un «dictamen», conté tota mena de promeses i concessions gratificants. Després, arribada l’hora d’aprovar la llei al Congrés, ja vindran els del «ribot», a retallar les promeses i a aigualir les concessions.
Entre les concessions més precioses hi ha aquesta (em permetré la traducció): «El punt de partida d’aquesta narració és la sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, del 28 de juny, que resolia el recurs d’inconstitucionalitat presentat per 98 diputats del Partit Popular contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, promulgat el 19 de juliol del 2006, amb el vot afirmatiu del Parlament espanyol i de la ciutadania de Catalunya (que ho va validar amb una majoria del 73% al referèndum celebrat el 18 de juny de 2006). Aquesta sentència va considerar que no tenien eficàcia jurídica les referències contingudes en aquest Estatut a ‘Catalunya com a nació’ i a la ‘realitat nacional de Catalunya’ i en va anul·lar algunes disposicions rellevants.» És a dir, que l’origen de tot el conflicte actual és una sentència d’un tribunal que s’extralimita, que decideix destruir allò que han aprovat els parlaments i els ciutadans convocats a referèndum. Si hi ha algun responsable primer, per tant, són uns jutges: els jutges que formaven part aleshores del Tribunal Constitucional.
Després d’això, comencen els intents dels polítics catalans de trobar sortides al greuge, per mitjà d’una consulta popular (9 de novembre del 2014) i d’un referèndum (1 d’octubre del 2017). Aquestes sortides, segons els cinc juristes, haurien estat inconstitucionals, però indiscutiblement pacífiques. I, també segons els juristes, la resposta proporcionada per part de l’Estat era l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, que suspenia l’autonomia de Catalunya. Es destituí el president Puigdemont i tot el seu govern. La mesura ja era gravíssima. Però ací començà novament l’extralimitació dels jutges i dels fiscals: la Fiscalia General de l’Estat, l’Advocacia de l’Estat i el Tribunal Suprem volgueren castigar durament els polítics i els activistes. Els volgueren empresonar, fos com fos. Els encolomaren un delicte que no havien comès, però que comportava l’immediat ingrés a la presó: el delicte de rebel·lió. Els eren igual les lleis. Volien aplicar el seu odi sobre els independentistes catalans. Havia pujat al poder el que García Rivas, en una entrevista que li va fer Josep Casulleras per a Vilaweb, va anomenar «el partit judicial». Uns jutges especialment conservadors, que «han pres les regnes o pretenen prendre les regnes d’una deriva conservadora autoritària del nostre ordenament jurídic».
Però si es tracta d’un «partit», deu ser un partit molt gros perquè, segons índica el mateix Dictamen, 50 càrrecs de la Generalitat estan encara sotmesos a procediments penals i 700 alcaldes han estat investigats per haver fet possible la celebració del referèndum. I per les protestes que seguiren a la sentència del Tribunal Suprem contra els líders independentistes catalans, entre l’octubre i el desembre del 2019 van ser imputades penalment unes altres 700 persones. I pels talls de carreteres, s’obriren més de 250 causes. I això sense comptar els 54 investigats pel Tribunal de Comptes i els 600 procediments contenciosos-administratius per no haver hissat la bandera espanyola als balcons dels ajuntaments o per haver aprovat una moció de censura contra la monarquia.
Els cinc juristes que ha elaborat el Dictamen, però, diuen que tota aquesta monstruositat jurídica només pot resoldre’s amb una llei d’amnistia. Però de seguida s’afanyen a incloure entre els qui han de ser amnistiats els policies que actuaren en la repressió. Per què no? No es tracta d’un perdó? Com més ampli millor, no? Aquesta inclusió dels policies que van atonyinar i malferir gent que només presentava una resistència pacífica ha sorprès alguns periodistes. Els cinc juristes que han elaborat el Dictamen ja ho sabien, que la premsa s’entretindria amb això. Després, podrien entrar en detalls: dir que caldria revisar algun cas especialment greu en què algun manifestant va quedar mutilat o algú va ser sotmès a un tracte degradant, però que en general, «tret de dos», tots els policies podien ser amnistiats. I, en efecte, la premsa està entretinguda rosegant aquest os, mentre que passen desapercebuts els dos paràgrafs finals del Dictamen. I què fan aquests dos paràgrafs? Preveure una sortida per als jutges que han empresonat els líders polítics i activistes catalans. No importa si no han respectat cap garantia legal. També ells seran amnistiats. Ni tan sols seran inhabilitats uns anys. Els qui segons el Dictamen més culpa tenen en tot el que ha passat continuaran com si res. Una bona manera de frenar el perillós «partit judicial».
