En el seu memorable El retaule del flautista (1970), Jordi Teixidor deixà escrita la cançó que interpretaven els personatges Weis i Baun: “El negoci no té cor, el negoci no té entranyes. Ara manen les finances, ara mana qui té l’or”. La peça més representativa del teatre del tardofranquisme, que va ser censurada a Madrid però que a casa nostra va aconseguir un èxit clamorós de públic que va durar molts anys, posava el dit en algunes de les nafres que tothom patia i coneixia. O potser no tothom. Com a bon teatre social i de denúncia la peça tenia una voluntat pedagògica que afavorien la senzillesa, la bonhomia del to i els personatges i el so de fons del conte d’El flautista d’Hamelín. La ingrata avarícia dels poderosos, sempre àvida de traure bons rèdits de les desgràcies alienes, la corrupció i la veritat universal que la gallina de dalt caga la de baix i que sempre són els pobles els qui paguen els plats trencats, eren els temes d’una paràbola perfecta per descriure aquells temps de finals del franquisme.
En el primer dels molts muntatges que es feren de l’obra de Teixidor a Barcelona hi havia un jove Ovidi Montllor fent el paper de Hans. Poc després en va fer la seua versió La Cassola d’Alcoi, que aquells xavalets que érem vam veure entusiasmats des del galliner del Teatre Circ en 1972. Més de cinquanta anys després, els negocis no només continuen perpetrant-se sense cor ni entranyes, sinó que han depassat, en mans dels principals oligarques que avui dominen el món, els límits reconeguts de la depravació.
Els documents publicats d’un d’ells, Jeffrey Epstein, mostren la ramificació d’aquest mal que per molt que se l’intente banalitzar en la confusió de les xarxes que ells mateixos posseeixen i manipulen a benefici propi, és difícilment negligible. Avui sabem que a l’illa Little Saint James de les Illes Verges nord-americanes (una altra ironia sagnant), propietat del difunt proxeneta s’hi donaven cita un bon nombre de celebritys per practicar tota mena de vicis i abusos que incloïen el sadisme, l’esclavatge, la violació i la tortura. Entre els amics i convidats d’Epstein hi figuren dos dels empresaris que amb major exhibicionisme han trencat les normes no escrites del simulacre capitalista i un punt d’honor que amb ells ja ha passat a millor vida: Musk i Trump. Però els papers també apunten a estranys companys de viatge en la cursa cap la barbàrie total (ara els bàrbars de veritat ens semblen uns angelets) com Aznar o la família reial noruega, ja veurem com, quan i per a què. Amb raó hom ha comparat tot això amb Saló o els 120 dies de Sodoma, la terrible pel·lícula de Pasolini inspirada en l’obra del Marquès de Sade i les pràctiques dels llibertins del XVIII: l’horror que descriu l’horror des de les mateixes entranyes.
No, el negoci no té cor ni té entranyes, com demostren tants clàssics del poder desenfrenat, especialment abundants en èpoques de decadència com la que ara vivim, només que avui aquest poder ja és globalitzat i exercit a través d’un control ferri dels mitjans de propaganda del món digital. El d’avui és un poder a la carta, amb les terminals telefòniques instal·lades en cada casa, en cada butxaca, en cada mà pintant-nos la realitat de la manera que més profit li fa. O la ficció orwelliana convertida en trista i absurda realitat d’un poder omnímode escapat de tot control democràtic.
Podríem aplicar a personatges com els ja citats Trump, Musk o Epstein la qualificació de pobres nens rics, però la trobem massa indulgent amb aquests casos patològics promoguts pel i per al sistema, i només cal veure com es comporten davant les càmeres i com i què fan amb els seus negocis. Totes les alarmes haurien de sonar alhora quan contemplem estupefactes els deliris, que potser un dia seran realitat perquè ja descansen en algun calaix en forma de plànols i càlculs, de Trump per fer beneficiar-se del genocidi i destrucció de Gaza per assentar-hi les seues natges multimilionàries, o la sàdica fredor d’Epstein quan recomenava aprofitar el caos universal que ells mateixos provoquen per fer bones inversions, o la perillosíssima bogeria de Musk, l’amo de SpaceX, Tesla, OpenAI i no sé quantes empreses més en els atacs a Europa i ara mateix a Pedro Sánchez per intentar protegir infants i adolescents front als perills de la xarxa, o la seua croada en favor d’una ultradreta ben subvencionada i instruïda per fer de còmplice i fidel executora dels capricis i dicteris de l’amo.
Com en El gran dictador el món està avui en mans d’oligarques sense escrúpols que juguen amb el globus terraqüi mentre branden a la mà l’agulla que el farà esclatar després del numeret. No atorguen al seu cavall el títol de Cònsul però són molt a prop de fer-se adorar com a déus, i posen i deposen presidents, amenacen a tort i a dret, decreten lleis per al silenci, fan matar innocents, expulsen del país treballadors migrants, es conjuren contra la ciència i l’evidència per negar la crisi climàtica, es burlen de la música i del tocador. Com Neró, un dia riuran i cantaran veient Roma cremar, però no serà Roma sinó el món sencer i ells, a bord de les seues naus interespacials, ja hauran posat rumb a d’altres mons on escampar els seus negocis i la seua ignomínia. Pobres nens rics! Pobra humanitat en mans d’aquests bojos!
