L’escena resulta familiar per a tots: un grup de gent, contingut per un cordó policial, espera l’eixida d’algú d’un edifici. És una calma tensa. De sobte, emergeix la figura que tots esperaven. És un assassí, un violador, un pederasta, un criminal terrible. La gentada, aleshores, es posa a escridassar-lo, l’amenacen, voldrien agafar-lo amb les mans i fer-lo xixines. La policia manté l’ordre com pot. L’home puja a un cotxe policial i se l’enduen. Els seus detractors, però, continuen escridassant-lo, colpegen el cotxe de la policia, hi tiren coses, el persegueixen. El cotxe se’n va i el públic retorna als seus quefers. El botiguer retorna a la botiga, el pescater a la pescateria, la mestressa de casa a la llar. L’escena s’ha acabat.
I ara, un feix de llum a la figura inadvertida que forma part de la multitud però s’ha mantingut en silenci, contemplant-ho tot i traient les seues conclusions. Aquesta persona és l’escriptor.
Un escriptor, en efecte –un escriptor autèntic-, mai no forma part de l’orgia del linxament. L’escriptor contempla el monstre i analitza el fons de la seua ànima torturada i salvatge. L’escriptor és, per definició, un espectador, però un espectador actiu.
És per això que, quan parlem de l’onada tumultuosa de l’extrema dreta que envaeix Europa de manera irreprimible, l’escriptor no usa un megàfon, sinó un simple bolígraf o el teclat d’un ordinador. Vol saber per què. Indaga en les causes i es pregunta què pensa cada un d’aquests votants que fa créixer l’extremisme. Són els mateixos tipus que van portar Hitler al poder, o que van fer guanyar Trump, Bolsonaro o Milei les seues primeres eleccions. Analitzats un a un, aquests votants són persones normals. No tenen urpes, ni ullals de vampir, ni cua de dimoni. Són tipus potser amables amb cònjuges i fills, bones persones a la seua manera, individus que aspiren a arribar a final de mes i ser feliços. Com tothom.
Per què, doncs, aquestes persones normals voten feixisme? La primera conclusió que n’extrau l’escriptor és perquè tenen por, molta por. Una por cerval. Han vist que el món, que era previsible i amable, s’ha poblat de sobte de tot un seguit d’amenaces. Ara les dones no volen molles, sinó drets. Ara els adolescents es canvien de sexe com qui es canvia de samarreta. Ara un jove sap que mai tindrà un habitatge, que els habitatges són luxes acaparats per un grapat d’ancians que posen preus impossibles als lloguers. Ara a un jubilat, després de tota la vida cotitzant, li queda una pensió ridícula. Ara els pobles i les ciutats veuen canviar el seu paisatge de tota la vida i els seus carrers s’omplin de magrebins, de senegalesos, de tota mena d’estrangers pobres que, a més, no tenen la decència de saber ficar un gol al camp de futbol. I ara, si vius a Espanya, te trobes amb què els catalans –sí, els odiosos i odiats catalans- han tingut la insolència de demanar la independència i el govern socialista, en lloc d’afusellar-los, els ha concedit l’amnistia…
Aquesta és la ment on fructifica la llavor de l’extrema dreta. Descomptant el factor català (que, com l’antisemitisme secular, té mal diagnòstic), la solució sembla òbvia: educar els escolars en tolerància i obertura de mires, solucionar els abismes econòmics que impedeixen la vida corrent, controlar la immigració tot propiciant el creixement dels països d’on procedeix (evitant-ne les guerres, la desigualtat criminal, la desesperació com a únic horitzó vital).
Però tot això, pensa l’escriptor, és difícil de fer quan el món camina en direcció contrària. Si l’u per cent més ric de la humanitat no està disposat a amollar ni una tristíssima part dels seus beneficis descomunals en favor de la majoria, tot anirà a pitjor indiscutiblement.
I només ens quedarà, de nou, escridassar els monstres, buscar bocs expiatoris, alçar barricades. El món que ve no té un rostre agradable, doncs. Tots dispararem contra tots mentre els autèntics culpables segueixen fent caixa. Puta vida.
