Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací.
En les mobilitzacions de la dècada passada contra les polítiques d’ajusts, retallades i reformes, entre aquestes les de pensions, era molt emotiu el moment en què arribaven els iaioflautes amb les seues armilles grogues. Obríem un passadís, aplaudíem i cridàvem: «En fer-me gran, seré iaioflauta». Una mostra d’entusiasme i admiració cap a unes persones que van plantar cara a les polítiques neoliberals imposades per la troica i executades pel govern espanyol i autonòmic; unes mobilitzacions semblants a les fetes pel moviment feminista i el sindicalisme de classe transformador, que responien a la pèrdua de drets socials, laborals o econòmics.
En aquest context, veure la gent gran, unida i organitzada perquè no els arrabassaren els seus drets, guanyats a força de molts anys de treball, era motiu de joia i esperança en els temps durs que vam viure. I ho era perquè no només defensaven les seues pensions, sinó les d’aquelles persones actives en el món laboral; un exemple de dignitat que també van protagonitzar els moviments socials i que van propiciar el canvi de cicle polític. Les reivindicacions dels iaioflautes abraçaven tots els àmbits: habitatge, subministraments essencials i béns comuns, drets laborals (salaris, ocupació digna i estable), la igualtat i la bretxa de gènere, la llibertat d’expressió, les llibertats individuals i col·lectives… Era habitual, i encara ho és, veure’ls per tot arreu, en totes les lluites sectorials i globals per combatre l’austericidi i les polítiques neoliberals, que es concretaven en la derogació –paraula maleïda en els darrers temps– de les reformes de les pensions de 2011 i 2013 i de les reformes laborals de 2010 i 2012. L’objectiu: defensar les pensions públiques i augmentar especialment les pensions mínimes per complir amb la Carta Social Europea.
Quan es parla de derogar la reforma de 2011 el que es vol, entre altres qüestions, és reduir l’edat de jubilació i canviar la fórmula per determinar la quantia de les pensions; és a dir, facilitar a tothom una pensió pública per poder viure dignament. En canvi, aquesta justa reivindicació no ha estat modificada tampoc en la reforma de les pensions del ministre José Luis Escrivà. Tot el contrari, ha mantingut en vigor una part significativa de les reformes de les pensions anteriors, que van motivar una de les mobilitzacions de pensionistes més grans de la nostra història recent. Encara més: no ha incorporat un mecanisme de revitalització de les pensions anual automàtic en funció de l’IPC real, sinó en funció de l’IPC mitjà anual, que no és el mateix, i una revisió quinquennal de la pèrdua de poder adquisitiu que no serà automàtica. Per aclarir-nos, l’IPC real a novembre de 2021 va ser del 5,5%, l’IPC de l’any 2021 va ser del 6,5%, mentre que l’augment de les pensions serà del 2,5% per a les pensions contributives i d’un 3% per a les no contributives en 2022. A més, es parla d’una paga compensatòria, que no ho serà realment per aplicació d’una fórmula que no té en compte l’IPC real.
El pròxim 12 de febrer, la Coordinadora Valenciana de Pensionistes i la COESPE ha convocat una nova jornada estatal de mobilització per defensar les pensions, l’augment de les pensions mínimes, les pensions públiques davant dels intents de privatització i l’increment de les pensions en funció de l’IPC real i no pas de l’IPC mitjà anual. Simplement, demanen que els partits polítics complisquen els compromisos que van adquirir amb aquest col·lectiu i que no s’han arreplegat en la reforma que el govern espanyol ha pactat amb els agents socials. D’altra banda, resulta estrany que la Taula del Congrés haja impedit, amb els vots del PP i del PSOE, la tramitació d’una iniciativa d’Unides Podem, EH Bildu, Junts, Més País i Compromís, que plantejava encarregar al Tribunal de Comptes l’auditoria de la Seguretat Social prevista en la llei de reforma del sistema de pensions.
Mentrestant i amb la mateixa força amb què el moviment de pensionistes va iniciar les mobilitzacions, estan organitzats i organitzades territorialment, en assemblees i coordinadores agrupades estatalment en la COESPE, la Coordinadora Estatal en Defensa del Sistema Públic de Pensions, un nom definitori del que es reivindica, de la seua solidaritat i del seu mestratge. Aprenem, doncs, dels iaios i de les iaies. Fem nostres les seues reivindicacions i participem activament en cada acte que convoquen. Perquè la seua lluita també és nostra; una lluita constant, un exemple de coherència i dignitat, sense decaïment, una lluita justa, un exemple que totes i tots hem de seguir perquè ens afecta. No importa l’edat. Siga quina siga, un dia també nosaltres serem grans.
