El passat 11 de febrer Nicolás Sánchez Albornoz va fer cent anys. Per als qui no el conegueu, dire que Nicolás Sánchez-Albornoz y Aboín (Madrid, 1926) és un historiador i professor universitari espanyol. Fill de l’historiador Claudio Sánchez-Albornoz, que s’havia exiliat després de la Guerra Civil, Nicolás va romandre a Madrid i va participar, sent estudiant, en un intent de reconstrucció clandestina de la Federació Universitària Escolar (FUE), de tendència progressista. Va ser detingut en 1947 per la dictadura franquista i condemnat a treballs forçats. Va escapar en 1948 al costat de Manuel Lamana del Valle de los Caídos amb l’ajuda de l’antropòleg Paco Benet, l’escriptora Barbara Probst Solomon i Barbara Mailer. Va romandre exiliat a l’Argentina durant dècades i va desenvolupar allí gran part de la seua carrera.
Des de 1991 és membre corresponent de la Reial Acadèmia de la Història de Madrid. Va ser el primer director de l’Institut Cervantes (1991-1996). Actualment resideix a Madrid.
A Nicolás el vaig conéixer a Morella a l’estiu del 1997. Jo hi era com a ponent d’un dels cursos d’estiu que organitzava Lluís Meseguer. Conéixer de primera mà la seua història, llavors encara substancialment desconeguda, va ser un trasbals que em va impressionar. Com aleshores tenia un diari personal, vaig escriure sobre la trobada en un text que després es publicaria al meu llibre Les hores fecundes. Crec interessant rescatar aquelles notes, en homenatge al centenari, llegenda viva de l’antifranquisme espanyol. Ací van.
Cursos d’estiu, a Morella. Jo hi parle de cinema i de l’extraordinari Doctor Jekyll de Stevenson. Però també vaig -sobretot- a escoltar. A la Sala del Justícia de la Batlia, sota unes bigues suspeses en l’aire rècies però innòcues, conferència de Nicolás Sánchez Albornoz. El tema és inevitable: el desastre del 98.
Sánchez Albornoz és un home eixut, escardalenc, auster i tímid (després ho sabré: en realitat és un poc sord). Dinant al Mesón del Pastor s’ha cruspit un corder farcit amb tòfones, unes mandonguilles morellanes de consistència gòtica i, de postres, una mousse de serves. Els altres comensals hem patit per a traduir-li serva al castellà. Prudentment suggerisc, sentit a la meua sogra, “acerolla”. Lluís, incontinent i en el paper d’amfitrió, s’explaia sobre el topònim de La Cerollera, una connexió filològica lateral. Albornoz és taxatiu: al 98 no hi ha desastre des del punt de vista material perquè no hi havia a penes lligam econòmic entre la metròpoli i les colònies. La guerra costa diners (però no massa), hi ha pèrdues valuosíssimes en vides humanes (però no tantes com les ocasionades als cubans, per exemple), cau el govern de torn i ja està. La resta, rebla Sergi Beser (un morellà conspicu I enyorat), és un invent del periòdic ABC.
Més tard, el discret intel·lectual castellà ens farà partícips d’una història realment fascinant: la de la seua fuga de Cuelgamuros -la gran pedrera del Valle de los Caídos- un diumenge d’agost ara fa quaranta-nou anys. Ell i Manuel Lamana (fills de: president de la República en l’exili i militar republicà, respectivament) havien estat condemnats l’any 47 pel règim franquista a sis anys de presó. El motiu no podia ser original: una pintada en favor de la universitat lliure i de la FUE. S’hi prepara una pel.lícula [que s’estrenarà més tard amb el títol de Los años barbaros]. L’odissea no desentona enmig de la mola habitada que és Morella, amb les seues carlinades i setges mítics. Fugint de les farragoses disquisicions entre acadèmics, amb la sordidesa clànica i la detallada logística de les interioritats de l’endogàmia, trie la meua pròpia sobretaula. Sota un sol esblaimat i vespertí, faig cap a les venerables pedres de la seu arxiprestal. La casualitat m’investeix testimoni d’un assaig de l’organista de la seu. Enmig d’aquella llum, entre l’aigua d’aquelles notes clares, el 98, el segle XIX resolent-se, la pesada casuística de l’academicisme estèril, l’insospitat senderó que comunica -sense fuga possible- Unamuno e tutti quanti amb el Valle de los Caídos em semblen absurds i llunyans. Cioran, com sempre, m’hi ofereix una ajuda lapidària i definitiva: “Penetrem per casualitat en una església, fem una llambregada indiferent al nostre voltant i de sobte uns acords d’òrgan ens sorprenen (…) ¿Podem imaginar desemparament més afalagador?”. No podem, vell amic, no podem.
Va per tu, Nicolás, I per aquell inoblidable àpat i la vetlada consegüent a Morella. Per molts anys més!
