Llegint la biografia de Pessoa de Richard Zenith, me n’adone com l’acte d’emprenedoria més important és el de la recerca d’u mateix. Fou aquest el motor essencial de la vida del poeta portugués. El problema que tenia és que sabia que aquesta recerca no es podia realitzar en solitari, un hàndicap rellevant per a una personalitat tímida, introvertida i taciturna. D’aquesta manera sorgiren els heterònims, més de cinquanta, com una forma de trobar un interlocutor que habilitarà un espai per al coneixement, perquè som una conversa, com ens recordava Hölderlin.
Escric aquestes línies perquè una companya em contava, fa uns dies, que en una classe d’emprenedoria de segon d’ESO els alumnes li plantejaven la dificultat de saber si tenien o no una aptitud emprenedora quan no coneixien encara el que volien fer a la vida.
Em va semblar trist, ja que la deriva que porta l’ensenyament de l’economia en els darrers anys camina cap a la formació de visionaris individualistes buscadors d’un èxit intangible. De les classes de «creació d’empreses» hem passat a classes «d’emprenedoria», fent un trànsit d’un projecte col·lectiu cap a un d’individual. Pessoa, de formació liberal, sabia, en el fons, que sense una mirada que incloguera l’altre, no hi havia sinceritat individual.
L’Ítaca d’Odisseu no era una imatge particular, sinó part d’una col·lectivitat, la tornada era una empresa fundada per molts, malgrat que a soles hi arribara un.
Cada dia pense més en com un poble que desdenya la reflexió sobre el llenguatge, la lentitud que proclama la lectura d’un poema, és més susceptible de desdibuixar-se sota les aigües del capitalisme.
I és veritat que el poeta portugués era un solitari. Tanmateix, confessava per mitjà de Bernado Soares, l’heterònim que signà el Llibre del desassossec, que desitjà sempre agradar, que li dolia que els altres li foren indiferents. I tal vegada per això explicava que malgrat que el coneixement de la felicitat és infeliç, no hi ha felicitat sense coneixement.
