El dia a dia, la immediatesa, concentra tota l’atenció del personal i dels mitjans de comunicació, i ara, l’arribada a la presidència dels Estats Units d’un inqualificable personatge aclapara l’actualitat. La indignació i els comentaris davant de cada ocurrència de l’autòcrata, esdevenen notícia, ja que apareixen el pessimisme i la preocupació per tot arreu. No insistiré, però enguany hi ha una efemèride que ens ve al cas.
Després d’una guerra d’extermini contra el poble de Vietnam, l’exercit més poderós del món i el seu aliat, el govern dictatorial imposat pels americans al Sud, perderen, atés que el Front d’Alliberament de Vietnam ocupà Saigon i reunificà el país. Recordem, doncs, un poc les fites de l’esmentat conflicte armat.
Els ianquis encetaren la seua presència a Vietnam després de la derrota dels francesos que van estar de 1946 a 1964. Tal eixida comportava la reunificació, però al sud un colp militar de dretes ho impedí. Durant els primers anys les tropes americanes obtingueren algunes victòries sobre els guerrillers, la situació, però, anà complicant-se, fins al punt que el 1968 es calcula que el contingent militar augmenta a 580.000 d’efectius, amb un nombre molt elevat d’avions i helicòpters, dotats de les més recents tecnologies militars. Cal dir que l’exèrcit guerriller, amb armament subministrat per xinesos i russos, aconseguí rellevants èxits, cosa que obliga els americans a centrar l’acció en les forces aèries, amb bombes de napalm teledirigides per làser. Aquests bombardejos inclourien també a Cambodja, Laos, i Vietnam del Nord.
El 1970 es va constatar pels dirigents del Pentàgon, que no era possible la victòria, de forma que iniciaren unes negociacions de pau a París. No obstant això, continuaren tirant bombes, igualment, la guerrilla ocupà zones; finalment a la primavera del 75, el Vietcong entrà a Saigon, produint-se la desbandada de col·laboracionistes i dels darrers ocupants ianquis, tal com ens mostraren les imatges.
El balanç de la guerra es concretà amb la quasi destrucció de la indústria de Vietnam Nord, al voltant de tres milions de vietnamites morts, centenars de milers ferits, 58.000 baixes i 1.700 desapareguts ianquis, a més de milers d’afectats de diversa forma. Segons els experts en aquesta guerra es llançaren més bombes que durant la segona guerra europea. Vietnam reunificat encetaria la reconstrucció i qualifica el conflicte com «guerra de resistència», establint un règim socialista.
El cinema ens ofereix múltiples versions de tal guerra, l’exemple més autocrític i brillant fou el film Apocalypse Now, dirigit per Francis Ford Coppola, la majoria de les altres produccions, però, es dediquen a exaltar les accions ianquis, intentant ocultar la derrota.
Evidentment, amb independència de la presència del projecte comunista, el mèrit de la derrota dels EUA, cal atribuir-lo a la resistència del Vietcong i al sacrifici de la població civil. Tot i això, aquest conflicte va generar un gran moviment de solidaritat mundial, dins mateix de la societat nord-americana el moviment pacifista s’estengué i cobrà gran força. A tot arreu, i al nostre país, sota la dictadura, la protesta i la solidaritat serien permanents.
Com veieu, la gran potència militar del món va claudicar i el seu orgull i fanfarroneria quedaren tocats. Recordem-ho, doncs, ara quan de nou sembla que aquest nou president i els seus acòlits es creuen els amos del món.
