La ciutat de Gubbio, a l’Umbria, conserva les Taules Eugubines (s. III a I aC). Les vam trobar gairebé per casualitat, durant la visita al Palazzo dei Consoli que alberga la pinacoteca i el museu d’arqueologia locals. Set plaques de bronze en llengua umbra escrites algunes en alfabet etrusc i altres en alfabet llatí. Com en el cas de la pedra Rosetta, el codi conegut ens dona accés a la llengua antiga. L’umbre, però, no és la llengua dels faraons i aquestes taules no viuen envoltades de curiosos que les retraten compulsivament.
Els que construïren les piràmides eren conscients de la grandesa de l’obra. La monumentalitat era una declaració de voluntat de transcendència. No necessàriament artística, més aviat política i religiosa, com se sap. La pedra no. La pedra, que ara albirem darrere dels cabets clicadors al Museu Britànic, és un mer document administratiu. Fora quina fora la seua importància, però, ha esdevingut la clau de volta d’un passat remot i de tot un món.
Sense la pedra Rosetta, els jeroglífics són unes endevinalles divertides o un precedent dels còmics o dels codis de la missatgeria instantània actuals. En canvi, l’escriptura cuneïforme és encara més enigmàtica. Els pictogrames egipcis ens donen joc, però aquelles marques minúscules amb forma de tatxa ara cap amunt, adés cap avall, ara cap als costats, són un codi arcà.
El fragment de l’epopeia de Gilgamesh que trobem destacat al museu és la primera de les tauletes que va ser llegida. La va desxifrar George Smith en 1872 i la barba llarga de hipster decimonònic se li devia posar de punta quan es va esbandir la boira de la incomprensió i va trobar un relat ben familiar. Ho expliquen Lluís Feliu i Adelina Millet a la introducció a l’última versió catalana del Poema de Gilgamesh (Adesiara, 2023): «El 3 de desembre del mateix any (George Smith) va fer una conferència a la Society of Biblical Archeology, en presència del primer ministre britànic de l’època, William Ewart Gladstone, en la qual anunciava el descobriment d’un relat assiri del diluvi».
La història de Gilgamesh és alhora antiquíssima (quasi el principi de tot, malgrat que sorprén que la primera biblioteca, la d’Assurbanipal, ja comptara amb 30.000 volums) i molt actual, en tant que obra oberta, ja que constantment es van fent troballes que amplien el relat. La traducció catalana és, a hores d’ara, la més completa, perquè és l’última.
El besavi de Xènia Dyakonova va ser el primer traductor al rus del Gilgamesh. Ho explica al deliciós El conte de l’alfabet (l’Avenç, 2022), com de passada, al capítol «I d’intel·liguèntsia» (també n’havia parlat amb més detall en aquest article a La Lectora). L’alfabet del títol és, evidentment, el ciríl·lic. Per comparació, molt menys exòtic i ancestral que les escriptures umbra, jeroglífica o cuneïforme.
Cada una de les trenta-tres lletres del ciríl·lic és una etapa d’un viatge amb anades i vingudes constants per la memòria familiar, cultural i social de Dyakonova. Així, l’ordre arbitrari de l’alfàvit o alfavit (llegiu i entendreu la vacil·lació) organitza el que no es pot endreçar, ni falta que fa. Tal com el Gilgamesh, la memòria és sempre fragmentària. Seria absurd voler-la abastar sencera. Dyakonova n’és conscient, com també sap que els alfabets són els vestits de les llengües o que, com a molt, en són l’epidermis, però que cal entrar fins a les entranyes de les paraules per entendre què diuen.
Com a bona traductora i poeta, i com a persona crescuda a cavall de dues societats tan diferents com la catalana i la russa, es mou amb comoditat en aquest territori, i en estirar dels trenta-tres fils ens conta tot un món per on desfilen els membres de la seua família, i també tot de poetes, polítics, professors, músics i altres personatges a penes esbossats per la brevetat obligada, però que cobren vida tot d’una. I mentrestant, com qui no vol la cosa, regala reflexions sàvies, pròpies o d’altri.
Per exemple, a l’entrada «En de nadriv», en què parla d’aquest mot sembla ser que inventat per Dostoievski, trobem una bella i encertada reflexió de Vassili Rozánov sobre les relacions paternofilials («Són els pares els que han de respectar els nens, respectar el seu petit món insòlit i la seva naturalesa fogosa i susceptible; els nens, en canvi, han d’estimar els pares i prou, i segur que els estimaran si s’adonen del seu respecte»). El pare Karamàzov i els seus fills, en especial el Dimitri amb cara poc versemblant de Yul Brynner, encara que és l’únic rus de l’elenc protagonista del film de Richard Brooks, són el contraexemple perfecte d’aquesta reflexió.
Un altre capítol parla de l’amistat i és tota una lliçó de què significa ser empàtic (llegiu-lo, insistisc, perquè no ho explique ací). En rus, l’amistat té diversos graus marcats per paraules diferents, drug, priiàtel i znakomi, segons el nivell de compromís entre les parts; un compromís que, en el cas més extrem, té un aire novel·lesc: «A Rússia, sovint de manera injusta i hiperbòlica, s’acusa de traïdor a un drug que no ha estat a l’alçada de la imatge que ens n’havíem fet».
Enkidu, enviat per ser-ne enemic, esdevé ràpidament el drug de Gilgamesh. La història d’aquests amics mítics és una de les moltes que entren en la perspectiva de Xènia Dyakonova en El conte de l’alfabet que ens dona accés, resseguint la memòria dels mots, no a un món encriptat, sinó a la història d’una família, d’unes lectures (la majoria russes, però també poloneses, sobretot Zagajewski) i d’unes passions inserides en la Història, com en aquells versos de Vicent Andrés Estellés: «Els amors fan l’amor, les històries, la història».
