El títol d’aquest article és d’Antoni Gutiérrez-Rubí, conegut consultor polític, sovint és encertada.
Supose que tu, com jo, has vist i sentit a polítics dir coses de l’estil: «Tenim un projecte il·lusionant». En la majoria dels casos, si li mirem la cara, si escoltem el seu to de veu, no transmet gens d’il·lusió, té una expressió greu o hieràtica. O simplement alça el to de veu i prou.
En la psicologia política s’han fet estudis sobre la importància de l’expressió física: ritme i to de la veu, gesticulació, postura, etc. Un dels millors llibres que he llegit sobre el tema és The political brain, de Drew Westen, un psicòleg que va estudiar com afecta el comportament no verbal de polítics: gestos, posició corporal, etc.
Westen, demòcrata declarat, es dedica, entre diverses coses, a identificar com els republicans «colen gols» als demòcrates. Si als demòcrates dels EUA els passava i continua passant això, amb els recursos que tenen, què no els passarà als verds i progressistes d’ací, que a penes dediquen recursos a investigar?
Presentaré tres recerques que descriu en el seu llibre.
En la primera, uns investigadors de la Universitat de Princeton van ensenyar a uns subjectes les fotos dels guanyadors i perdedors (no sabien res d’ells) de diferents eleccions al Senat i a la Cambra de Representants dels EUA. Se’ls va demanar que feren un judici sobre la seua honradesa, competència, etc. El més interessant va ser que se’ls va demanar que digueren els qui havien guanyat les eleccions, i encertaven en un 70%, una proporció interessant, només veient-los la cara.
En la segona, s’usaven vídeos sense veu, i ensenyaven als subjectes candidats a governadors durant 10 segons. Havien de decidir quins van ser triats finalment. Aquest procediment era tres vegades millor predictor que la quantitat de diners que s’invertia en la campanya, factor que se solia emprar com a predictor. La part de l’expressió corporal i com percep el públic el candidat comença a apreciar-se, afortunadament, en alguns sectors del progressisme i de l’ecologia política.
En la tercera investigació, segons Westen, les associacions emocionals positives i negatives al candidat van ser els millors predictors de les preferències del vot, més que les opinions sobre la seua personalitat i competència. Una vegada que el votant s’ha vinculat amb un candidat, el programa queda en un segon pla i és poc rellevant.
Les polítiques i propostes específiques, si formen part dels valors i actituds del candidat, queden assimilades perquè els temes que expliciten els valors solen ser traduïts fàcilment en la ment del votant.
D’altra banda, hi ha un altre aspecte psicològic molt important. Daniel Eskibel, psicòleg i consultor polític, indica que en una adaptació seua del big five (una classificació sobre tendències psicològiques dels votants) hi ha dos factors clau en els candidats que els fan més votables:
- Energia. Persones tendents a l’extraversió, entusiastes, amb determinació, amb confiança en la vida, dinàmiques, amb força…
- Afabilitat. Persones cordials, simpàtiques, autèntiques, lleials, generoses, de suport als altres…
I ací ens trobem amb una freqüent situació: què passa si és una persona poc sociable, amb aspecte decaigut? Doncs que és probable que tinga poc èxit en política, per molt bones idees que tinga o per molt bon gestor que siga.
Ara bé, s’ha de retirar de la política? No necessàriament. Pot demanar ajuda a un professional per a gestionar els seus punts dèbils i forts. L’altra possibilitat és treballar-se aqueixos aspectes que el limiten; és l’opció desenvolupativa. La que permet desenvolupar noves postures, transformar aspectes del caràcter, etc. Tenim la idea que «soc així, és la meua personalitat». Afortunadament, hi ha metodologies que poden canviar aqueixes facetes de la conducta. Per exemple, estic ajudant a un opositor a magisteri i com sap la importància de l’expressió en l’examen oral, estem treballant per potenciar la seua expressió corporal. En un altre sentit he treballat amb alguns clients que venen de la tradició marxista i tenen la tendència a ser molt transcendentals, a donar excessiva importància a l’aspecte ideològic i, en canvi, a penes gens a l’aspecte de relacions socials, i poc a com es comuniquen, i amb esforç han aconseguit millorar aqueixos aspectes substancialment. I una última opció és buscar-li un lloc apropiat, que complisca la seua tasca en segona línia.
Per tant, per avançar electoralment és important complementar l’aspecte ideològic, fonamental, amb altres aspectes com és el de l’expressió corporal. I si el candidat/a millora en aquest aspecte, es farà més votable.
PD: Aquest article és un subcapítol del llibre de l’autor Deixar de ser el germà xicotet de la política, adaptat per la seua publicació com article. Llibre ja disponible en llibreries.
Carles Porcel és capacitador de polítics i activistes.
