Quan en més d’una ocasió he escrit en aquest mitjà de comunicació de qualsevol cosa que tinga a veure amb la banalització del franquisme a l’Estat espanyol, ho he fet sempre d’una manera convençuda, ferma i clara. Però malgrat eixe convenciment propi, potser no era del tot acceptat per alguna part de la societat. En aquest cas, quan parle de la societat, em limite a extrapolar-ho, com si es tractara d’una enquesta, a un grup de gent més o menys pròxim a mi, persones amb diferents ideologies i maneres de pensar, els amics d’infància, vaja. Aleshores clar, veient les fotos dels quatre fatxes que la setmana passada van tractar de boicotejar la presentació a Castelló de la Plana del llibre del senador Carles Mulet, amb xiulets i crits de «queremos la cruz», i comproves que molts d’ells formen part del Partit Popular de la ciutat, és més fàcil d’explicar, o almenys hauria de ser-ho, l’alt nivell de merda franquista que hi ha dins de molts partits polítics. Fins i tot, aquests fatxes van fer pintades als espais públics demanant la creu. Però a vore, la creu, tota per a vosaltres, jo no la vull, aneu a un recinte propietat de l’església i canteu, reseu o feu el que vulgueu, però no en un espai públic d’un estat aconfessional. Quin riure, tat, això d’un estat laic? L’Estat espanyol d’aconfessional té el mateix que jo de patriota espanyol.
El darrer mes de gener vaig anar amb la meua muixeranga, l’antifeixista de la Plana, a la cavalcada de les Magues de Gener al Cap i Casal -recordeu què ha passat en altres ocasions en eixa cavalcada amb la visita dels feixistes, no?- i anàvem amb la preocupació del que podia passar, però ja no sols per nosaltres, sinó perquè la nostra, com la majoria de muixerangues, està formada per grups familiars, amb xiquets i xiquetes, i a nosaltres, els seus pares i mares, no ens agrada gens ni mica que hagen de suportar insults, amenaces i odi per part de quatre esbojarrats feixistes. Ara bé, el que no estem disposades a permetre és quedar-nos a casa i que ens guanyen uns carrers que seran sempre nostres.
Aquell matí, abans de marxar cap a València, vaig fer una reflexió a Twitter, ja que per qüestions de salut, no tots els membres del grup podien vindre. Els carrers del centre de València s’omplirien de centenars de famílies, associacions i col·lectius culturals en defensa de la diversitat, la cultura i, en aquesta edició també, per reivindicar un planeta verd i sostenible. Aleshores la reflexió que vaig fer era si en aquest estat laic i aconfessional, era normal que la televisió pública valenciana fera en directe la «Santa missa», sobretot perquè tenia una magnífica oportunitat de demostrar la seua aconfessionalitat. Doncs no, la xicalla que no va poder vindre, tampoc ho va poder veure per la televisió pública valenciana.
Ja fa massa i massa dècades que el franquisme diu i fa el que vol, massa dècades que entitats franquistes reben subvencions dels governs de l’Estat espanyol, ja siga del PP o del PSOE, blau o roig.
Després d’un colp d’estat a un govern elegit democràticament, després de quaranta anys de viure una dictadura salvatge, des d’alguns mitjans de comunicació, partits polítics, associacions, etc., el tractament d’eixe règim és irrisori. Com si no s’entén que alguns dels ultres que ens van visitar recentment formen part del Partit Popular de Castelló? Però no només això, com s’entén que després del seu boicot i de les seues amenaces i fins i tot agressions, Begoña Carrasco i la direcció del seu partit ni tan sols s’han pronunciat, i no han obert cap expedient als agressors?
Aquells partidaris que van pintar la història d’un estat de blanc i negre al llarg de 40 interminables anys estan molt presents a la nostra societat. I no ens enganyem, estan tan presents perquè l’estat de dret els ho ha permés: l’incompliment sistemàtic de la llei de memòria democràtica aprovada després de més de trenta anys de la mort del dictador, les subvencions amb diners públics a la fundació Francisco Franco, la paralització per part de la «justícia» de la retirada de simbologia franquista. Tot un destarifo!!
