Ara fa un any restàvem incrèduls, commoguts, davant dels efectes d’una DANA devastadora, que destrossà moltes propietats. Aquesta catàstrofe podria haver-se matisat, però no impedit atés la construcció descontrolada que s’ha permés en espais inundables en les darreres dècades. Els experts adverteixen, una vegada i una altra, que l’aigua té memòria. I, en lloc de desacreditar els coneixements científics i històrics, com fan alguns capfluixos, caldria bona gestió i planificació per al futur.
Però la barrancada del 29 d’octubre de 2024 no es limità a altíssimes pèrdues materials. Com és sabut, tingué un cost humà terrible. 229 persones perderen la vida entre aigua i fang. I la gran majoria podrien continuar vius… només amb haver avisat amb antelació i donar les indicacions bàsiques a la població, bàsicament pujar a zones altes i evitar baixos, garatges, conduir i anar pel carrer. Eren morts que podrien haver-se evitat. Oscil·làrem de la tristesa a la ràbia.
D’aquesta brutal indolència política, i ja veurem si finalment criminal, n’hi ha un responsable, només un, Carlos Arturo Mazón Guixot i el seu govern. Per molt que emboliquen la troca, aquesta és una veritat tan gran com el Micalet de la Seu. N’hi ha d’altres que atengueren posteriorment tard la població, i encara uns altres que no ho han gestionat gens bé la reconstrucció, hi estic d’acord, però de les morts només un culpable: qui tenia la competència i, per tant, l’obligació d’advertir-nos. I ho feu tard, massa tard, perquè estava, evitaré paraules grosses, en una altra cosa.
Dissabte desenes de milers de ciutadans tornaren a eixir pels carrers de València i d’Alacant per a demanar la dimissió d’aquest (ir)responsable a qui em resistisc a nomenar president. Foren unes manifestacions que, novament, dignifiquen el País Valencià. No, els valencians no som com la imatge estereotipada, orientalista, que bona part de la propaganda que ix de Madrid ens vol fer creure. De fet, si fem cas de les enquestes, una amplíssima majoria de ciutadans, fins i tot entre els votants del PP, consideren que Mazón fa molts mesos que no hauria d’estar al capdavant de la Generalitat Valenciana. Ben mirat, tampoc no demanen gran cosa, no? Només que dimitisca o que el forcen a dimitir.
No poden trobar un altre diputat del PP que substituïsca Mazón i passar, de moment, pàgina? Tanmateix, per què continua el sapastre ostentant la condició de Molt Honorable? Bàsicament, perquè és un indigne sense escrúpols (podrà dormir bé a les nits?) i, sobretot, perquè compta, encara un any després, amb suport parlamentari, mediàtic i social. Entre els 229 morts de segur que hi havia votants seus, lectors seus, clients seus… Però els té igual. Són els sostenidors de Mazón, els qui han permés continuar mantenint-lo.
Qui són aquests sostenidors? D’una banda, Mazón continua disposant de cinquanta-dos parlamentaris que, a banda d’ell mateix, prefereixen seguir les consignes que actuar d’acord amb la decència. En una societat democràtica avançada seria impensable. L’haurien fet caure. Per principis. Que potser hi ha algun bé més important que la vida de les persones? Que no és la de Mazón la pitjor imprudència d’un governant, fins i tot més enllà que la corrupció?
Tanmateix, quines veus hem sentit al PP exigint-ne la dimissió? Algun regidor aïllat i para de comptar. Prietas las filas. El president nacional Alberto Nuñez-Feijó n’és el màxim responsable, certament. Però i la resta? Què ha dit, per exemple, el president de la Diputació de València, a banda de contradiccions i exculpacions de Mazón? Sembla que a Vicente Mompó li interesse més la direcció de l’accent de València i el valencià de poble (de quin valencià de poble és Vicente?) que la vida dels ciutadans. Ja que són tan provincialistes, recordaré que tots i cadascun dels 229 morts foren de la província de València. María José Català, l’alcaldessa del tercer municipi amb més cadàvers, ha exhibit en aquest any una infame sintonia contínua amb Mazón.
Però no són només ells: sense el suport de Vox, aquest runner mentider no podria seguir al capdavant del Consell. Els extremistes de dreta, tan exigents amb els col·lectius vulnerables, sostenen la cadira del malfeiner a canvi d’una agenda contra els drets dels migrants, les dones, les minories sexuals i els valencianoparlants. A Madrid en destaca un milhòmens: Santiago Abascal. A les Corts aquests tretze noms: Jesús Albiol, Joaquín María Alés, Ana María Bellver, María de los Ángeles Criado, José María Llanos, Julia María Llopis, María de los Llanos Massó, David Muñoz, José Muñoz, Miguel Pascual, María Teresa Ramírez, Miriam Turiel i Ana Vega. Tots aquests i alguns altres mereixen la condemna i l’ostracisme generals.
D’altra banda, determinats mitjans de comunicació han intentat desviar-ne l’atenció per a exculpar Mazón, ara posant el focus en la Confederació Hidrogràfica del Xúquer ara en AEMET, ara equiparant l’indigne i Pedro Sánchez, però han evitat exigir la dimissió de l’antic aspirant a Eurovisió. La premsa lliure. Les hemeroteques els jutjaran, espere. Des de les Universitats haurien de sorgir investigacions que posen llum a l’emblanquinament d’un dels més grans ineptes de la història valenciana.
Finalment, empresaris poderosos i les organitzacions empresarials han passat de puntetes per la negligència mazoniana, incòmodes, covards, tot i que també han mort ofegats diversos afiliats. Alguns patrons s’han aprofitat de contractes de reconstrucció i la resta potser temen represàlies. I callen. Com amb els temps del zaplanisme i del campsisme. Clientelisme meridional. D’aquesta manera, també contribueixen a sostenir un incompetent que per currículum té haver acumulat càrrecs polítics des que era jove.
229 morts en són molts, massa. Sense els sostenidors, Mazón fa temps seria un proscrit, un malson. Són els que fan possible aquesta farsa. Els còmplices, doncs, haurien d’estar també en el punt de mira. O no?
