Dels Serveis Socials es parla molt poc, però són ací, i els necessitem. Formen part del nostre sistema de protecció, són el quart pilar del Sistema de Benestar; estan per a donar resposta a les necessitats socials, per a protegir-nos contra els riscos de pobresa, marginació i exclusió social. Han de garantir l’autonomia personal i afavorir la cohesió facilitant la participació social; el nostre país els necessita, ben organitzats i adequadament finançats. I els necessita perquè tenim històricament un nivell alt de persones en risc de pobresa, unit a mancances endèmiques i serveis socials mal organitzats.
Algunes dades
Existeixen diferents formes o enfocaments d’estudiar la pobresa, jo em remetré a l’Indicador Arope, un indicador anual que fa referència al percentatge de població que es troba en risc de pobresa i/o exclusió social. L’utilitza una plataforma europea (la Xarxa europea de lluita contra la pobresa) formada per entitats socials sense ànim de lucre que treballen en xarxa per a lluitar contra la pobresa i exclusió social.
Aquest indicador defineix com a població en risc de pobresa i/o exclusió social a aquelles persones que estan almenys en alguna d’aquestes tres situacions:
1. En risc de pobresa. Aquelles que compten amb ingressos inferiors a 9.535 € anuals, 794,6€ mes (aquest llindar de pobresa és l’import monetari que delimita, en funció de la renda neta percebuda, si una persona és considerada pobra o no. Es calcula anualment com un percentatge de la mitjana de l’estat espanyol d’ingressos per unitat de consum. Segons el grau de pobresa que es vulga mesurar, s’aplica un percentatge o un altre. Els dos llindars més utilitzats són el que correspon al 60% de la mitjana, mitjançant el qual es defineix el risc de pobresa, i el que correspon al 40% de la mitjana, que defineix el límit del que es considera pobresa greu).
2. En situació de mancança material i social greu.
Aquelles persones que a la seua llar no poden permetre’s:
- anar de vacances almenys una setmana a l’any.
- un menjar de carn, pollastre o peix almenys cada dos dies.
- mantindre l’habitatge amb una temperatura adequada.
- afrontar despeses imprevistes.
- disposar d’un automòbil.
- substituir mobles desbaratats o vells.
- o han tingut retards en el pagament de despeses relacionades amb l’habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de gas, comunitat…) o en compres a terminis en els últims 12 mesos.
I aquelles persones que a nivell individual no poden permetre’s:
- substituir roba desbaratada per una altra nova, o bé permetre’s tindre dos parells de sabates en bones condicions.
- reunir-se amb amics/família per a menjar o prendre alguna cosa almenys una vegada al mes.
- participar regularment en activitats d’oci.
- gastar una xicoteta quantitat de diners en si mateix.
- una connexió a internet.
3. Viure en una llar amb baixa intensitat en l’ocupació. Aquests són llars en els quals els seus membres en edat de treballar (persones entre 18 i 64 anys, excloent els estudiants de 18 a 24 anys, els jubilats o retirats, així com les persones inactives entre 60 i 64 la font principal d’ingressos de la llar de les quals siguen les pensions) ho van fer menys del 20% del total del seu potencial de treball durant l’any de referència.
Segons l’avanç que ha donat la Xarxa europea de lluita contra la pobresa el juny del 2022, l’índex Arope del País Valencià de persones en situació de pobresa i/o exclusió pujà del 29,7% al 2020 al 30,6% de la població al 2021. A ressenyar que els dos territoris que van tindre la taxa Arope més baixa el 2021, foren la Comunitat Foral de Navarra, amb el 14,7%, i el País Basc, amb el 16%.
Quant al risc de pobresa, el País Valencià va tindre una taxa del 24,6% el 2020 i va pujar al 25,1% el 2021. A l’Estat espanyol, la Comunitat foral de Navarra i el País Basc van ser les que van tindre el risc de pobresa més baix; la primera amb el 9,8% i la segona amb el 12,2% el 2021. Alguna cosa haurà de veure la seua autonomia a l’hora de decidir i establir el seu propi model fiscal, que afavoreix el finançament de serveis públics, adequant-los a les necessitats de les persones.
Al País Valencià, les llars amb baixa intensitat de treball van augmentar del 10,9% el 2020 al 11,1% el 2021.
No obstant això, famílies que poden permetre’s un menjar de carn o peix cada dos dies, ha millorat, passant d’una taxa del 7,2% el 2020 al 3,4% el 2021.
Quant als retards en el pagament de despeses relacionades amb l’habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de llum, gas, etc.) també han millorat, passant d’una taxa de 13,1% el 2020 al 11,4% el 2021.
Malgrat aquesta certa millora en alguns resultats, en conjunt el País Valencià es troba amb un nivell de renda mitjana de 9.500€ anuals, per davall de la renda mitjana estatal.
Estan actuant realment els serveis socials per a alleujar els efectes de la pobresa?
Amb aquestes dades ens preguntem si els serveis socials estan actuant realment per a alleujar els efectes de la pobresa, o no. Ens preguntem què està passant perquè s’estiga cronificant el risc de pobresa al nostre país. Tenim clar que la pobresa al País Valencià no és un problema individual, i darrere de les necessitats socials hi ha raons estructurals. Per exemple, el seu model econòmic. Un model caduc, sense expectatives d’innovació, que afavoreix treballs temporals i precaris, de baixa qualitat, d’economia submergida, que prediu l’estancament econòmic amb baixos salaris, etc. I a més, cal no oblidar que l’any 2015, el Govern de la Generalitat es va trobar que el País Valencià estava en l’últim lloc de l’estat espanyol quant a cobertura de Serveis Socials (uns serveis qualificats de totalment «irrellevants» en l’Informe de les Directores i Gerents de Serveis Socials). L’any 2021, la seua qualificació va pujar a «feble». Els anys de PP han deixat empremta, l’abandó dels serveis socials, va ser un fet. Els nous governs de la Generalitat des del 2015 es van trobar amb un erm i van haver de començar quasi de zero.
Amb els Governs del Botànic, hi ha hagut importants millores en el finançament, prestacions i organització dels Serveis Socials, amb un augment significatiu en el Pressupost de la Conselleria de Igualdad y Políticas Inclusivas (CIPI). El pressupost que es va aprovar per al 2022, va ascendir a 2.198,9 milions d’euros, la qual cosa suposa un augment del 14%, respecte als pressupostos del 2021 i un 162,54% més que el 2015.
Hem vist un esforç de desenvolupament normatiu i d’ordenació del Sistema, que s’inicia amb l’aprovació d’una Llei de nova generació, que reconeix drets subjectius, i la seua concreció en un catàleg, i que es complementa amb una planificació estratègica, fins llavors totalment inexistent. És l’actual Llei 3/2019 del 18 de Febrer de Serveis Socials Inclusius, la qual estableix per primera vegada l’organització territorial dels serveis socials: zones bàsiques, Àrees i Departaments de Serveis socials. Parla de coordinació, de Treball comunitari, de participació dels usuaris, i de finançament suficient per a oferir els serveis establits en el seu catàleg. El Mapa de l’organització territorial dels Serveis ha de ser un referent per al coneixement de la cobertura dels serveis a tot el país i una eina per a poder garantir l’equitat.
Però encara falta perquè veiem resultats. Ara com ara tenim els «drets de paper» que constitueix el pas previ al desenvolupament ordenat i sòlid del Sistema de Serveis Socials. Sí, hi ha hagut un gran esforç en l’augment dels pressupostos generals, però potser hem sobrevalorat la rellevància dels factors econòmics respecte de la cobertura de prestacions i serveis. Això es pot explicar en tractar-se d’un sistema incipient, amb pocs anys de desenvolupament, d’ací eixa ineficiència que veiem dels resultats en la protecció cap a les persones.
L’any 2018, es va posar en marxa la Renda Valenciana d’Inclusió (RVI). Actualment són 71.004 persones les que es beneficien d’aquesta prestació econòmica, la qual no és graciable, sinó un dret, que pot renovar-se cada 3 anys mentre es mantinga la situació de necessitat, i que ofereix complement d’habitatge, drets energètics o quota hipotecària. Una família de 4 membres rep al mes 864€ i pot arribar a 1.080€ amb els complements anteriors.
La implementació d’aquesta Renda ha sigut complexa i ha implicat una important demora, més enllà del que estableix la Llei. Demora que ja no existeix a Castelló o València, però sí a Alacant, on en data de hui, les famílies esperen entre 14 i 18 mesos per a rebre la Resolució. Són els Serveis Socials municipals els que gestionen aquesta Prestació, però el més adequat seria que existira una oficina de la CIPI en cada comarca del país, on s’atenga i informe els usuaris. Les barreres tecnològiques que tenen moltes persones per a la seua presentació telemàtica i per a aclarir dubtes, són enormes, la qual cosa els llança fora del sistema, i abandonen davant el farragós de la gestió.
Segons l’informe de Directores i Gerents de Serveis Socials 2020, mentre a Navarra la seua Renda mínima aconsegueix arribar a 7 de cada 10 persones en risc de pobresa al País Valencià no aconseguim ni tan sols el 5%. Queda bastant per fer.
L’Ingrés Mínim Vital que es va implantar en 2020 pel govern de l’Estat, ha perdut el seu valor i expectatives inicials, ja que 3 de cada 4 sol·licituds han sigut denegades, per falta de procediments àgils i l’exigència de complexos i incomprensibles requisits, difícils de justificar. Per aquestes circumstàncies, la meitat dels diners pressupostats el 2021 quedaren sense gastar. Novament ens trobem amb els problemes de gestió, i burocràcia, que expulsa a moltes famílies d’accedir a un recurs necessari.
Al País Valencià estem en un bon moment per a desenvolupar la Llei de Serveis Socials, i ampliar la dotació pressupostària per a la RVI, a fi que puga arribar a més famílies i cobrir realment necessitats econòmiques. No obstant això, els diners pressupostats per a aquesta ha sigut clarament inferior al que es destina a Euskadi a la Renda de Garantia d’ingressos. Euskadi destina el 0,4% del seu PIB a la RGI i al país, a l’any 2020 es destinà el 0,21% d’aquest. Per a això, el finançament que ens correspon i que no rebem és la clau. Sense canvis en el finançament no eixirem del subdesenvolupament en serveis de ciutadania i de protecció.
