S’afirmen constitucionalistes. Però què significa això exactament? ¿Potser defensen a peus junts tots i cadascun dels articles de la Constitució de 1978? No, per descomptat que no. Ho són només de la part que els interessa, bàsicament la sobirania nacional espanyola indivisible i indissoluble, la bandera rojigualda, la monarquia borbònica i la capitalitat a la vila de Madrid.
És a dir, es reivindiquen com a constitucionalistes per a dissimular el nacionalisme espanyol. No passa d’un eufemisme, doncs. Com que acusen els altres, els perifèrics, de nacionalistes, per tancats, excloents, tribals i antics, no poden vindicar-se com a espanyolistes. A tot estirar, amant de la (seua) pàtria, uns patriotes no nacionalistes, internacionalistes i cosmopolites. No s’ho creuen ni ells, però.
De fet, molts articles de la sacralitzada llei bàsica els passen per alt. El 128.1, sense anar més lluny, afirma que “tota la riquesa del país en les seues diverses formes, i siga quina siga la titularitat, resta subordinada a l’interés general”. Només confonent l’interés general amb els seus privilegis de classe, contraris als de la classe treballadora, podríem afirmar, amb recança, que es compleix aquest precepte constitucional.
I què dir de l’article 47? La redacció és contundent: “tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interés general per tal d’impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que genere l’acció urbanística dels ens públics.” Disposen d’un habitatge “digne i adequat” tots els ciutadans? Les administracions “han impedit l’especulació”? És evident que no.
I és igualment palés que aquest incompliment, constant, flagrant, immoral, no ha generat cap conseqüència ni crítica destacable ni tan sols cap propòsit d’esmena. Al Regne d’Espanya hi ha un nombre important de gent que malviu en cambres mal condicionades i encara n’hi ha qui ni això, que viuen i dormen al carrer. I, de vegades, moren al carrer. De fred, sí, de fred.
A qui li importa, però? Ni els pobres, ni encara menys els sense sostre, estan en l’agenda dels poderosos. Només preocupen si molesten, si embruten, si demanen… si existeixen. A tot estirar, associen el sensellarisme a un problema de seguretat ciutadana. L’increment del preu de l’habitatge dels darrers anys, que ha impossibilitat a un nombre important de gent accedir a un lloguer, no els ha fet canviar la idea. Són gossos malfaeners, borratxos, drogoaddictes, que no volen treballar (sabran que la desocupació és un problema estructural?), sentencien, sense apel·lació.
Quasi tots plegats, uns activament i uns altres per passivitat, hem exclòs els sense sostre del benestar bàsic, dels drets elementals i fins i tot de la seua humanitat. Els apartem la mirada quan ens topem amb ells. Ens incomoden. En el fons, no podem negar-los el que els correspon com a humans. Així que simplement, per a evitar fer justícia, ens desentenem.
Com que estic rondant els cinquanta-cinc anys m’alce prompte cada dia laborable i, ara que fa fred, m’adrece caminant al treball. Al voltant de les set i mitja del matí als carrers de la Mare de Déu de Gràcia i d’Osca (dins de la València medieval i moderna emmurallada, doncs) dormen encara persones, algunes cobertes per una cornisa i unes altres directament al ras, amb la protecció d’un nòrdic o d’alguna manta i separats del terra per algun cartó, potser un matalàs atrotinat.
En seran sis o set, de mitjana. La majoria són homes, però també s’entreveu alguna dona. El cor s’encongeix. Fa mesos dormitaven a l’entrada de l’edifici on se situava l’Agència Tributària. Ho solucionaren amb una tanca. Pel carrer Xàtiva passen molts vehicles i donen una mala imatge per a la marca València.
També n’hi ha sense sostre que s’acullen sota diversos ponts del riu. De vegades, els observe a una certa distància. Pertanyen a algun grup familiar i tracten de combatre l’alta humitat del Túria desaparegut. He llegit sobre un assentament de xaboles i rates en Faitanar, un barri dels poblats del sud de la ciutat de València. Amb xiquets. I he tingut notícia d’un altre ubicat entre el “no-barri” Turianova i les vies del tren. També n’hi ha al barri de la Torre, colpejat per la DANA (no oblidem que la ciutat de València fou el tercer municipi amb més morts). A Sant Marcel·lí en tenim un que ha fet deu anys, una dècada de patiment i de desídia.
No tracte de fer cap relació exhaustiva del Cap i casal ni de qualsevol altre municipi del País Valencià sinó de mostrar que no és un problema aïllat o d’uns pocs. El CAST, centre d’atenció a les persones sense sostre, està desbordat. Conec treballadors socials que confessen la impotència. Les retallades afecten particularment qui no té on dormir ni, de vegades, què menjar. Saben que els deixen al carrer. Vine demà. Igual tenim alguna plaça lliure. Són conscients que serà improbable.
Alguns es vantaven que el 2007, abans de la duríssima crisi econòmica, Espanya havia abastat la condició de setena “potència” econòmica mundial entre els països industrialitzats, com si estiguera a prop d’assolir un diploma olímpic. Segons el Fons Monetari Internacional, Espanya el 2025 estaria en la dotzena posició pel que fa al producte interior brut.
Tanmateix, quin rànquing millor que ostentar una molt baixa taxa de pobresa? En l’indicador de la taxa AROPE, que mesura el percentatge de persones en risc de pobresa i d’exclusió social, Espanya està la quarta pitjor de la Unió Europea, només per damunt de Bulgària, Romania i Grècia (dades de 2024). Serà una casualitat?
A la Península conviu una minoria de gent sense llar i una altra minoria de gent sense vergonya, indiferents a què gent malvisca sense trespol, abúlics a què la seua estimada Constitució siga trepitjada en el vessant social. Constitucionalistes? Quina gràcia!
