He visitat Rupit, un poble petit i ben cuidat del Prepirineu català, que m’ha recordat moltíssim al nucli antic de Vilafamés –el meu poble–. Rupit està assentat sobre una roca calcària i les cases estan construïdes amb el mateix material de la pedra que les sustenta i que aflora per tots els carrers de la vila, igual que a Vilafamés. Però mentre la tonalitat de la pedra de Rupit és grisenca, a Vilafamés la pedra té la tonalitat rogenca del rodeno. Tanmateix, entre els dos municipis hi ha algunes diferències, com és l’activitat econòmica de la població i el nombre d’habitants, però hi ha un element comú: el tipus de turisme que sovint arriba a un poble i a l’altre.
Baixant cap al riu, em vaig trobar un pagés amb el seu gos i em va dir que es dedicava principalment a la cerca de tòfona. «Tòfona natural –afirmava el pagés amb un cert orgull– que té molt bon sabor, no com aquella que cullen de carrasques plantades a posta. Aquí no ho fem això». Aquest home tenia moltes ganes de xarrar, però, quan li vaig dir que havia de marxar per a agafar l’autobús de l’IMSERSO, em va amollar una sentència molt significativa: «És que no us donen temps per a res, aquí només veniu per a pixar (…) i marxar». I tenia tota la raó perquè això mateix passa també al meu poble. Com a turista a Rupit, vaig passejar pels carrers del poble, vaig escodrinyar les cases i l’església, vaig baixar al riu, vaig fer fotos, vaig beure aigua ben fresca d’una font, vaig passar pel pont penjat sobre el riu i vaig prendre café a l’únic bar que restava obert. Excepte el café, la tot ha estat debades. Exactament igual que al meu poble: tot debades. Uns pobles rústics convertits en parcs temàtics on no es paga peatge.
Aquest tipus de turisme social per a gent major és una bona ajuda per al sector turístic en temporades baixes, ja que es mantenen oberts els establiments d’hostaleria i donen ocupació a les nombroses persones que treballen en un sector econòmic tan important per al nostre país. Això està molt bé, com també està molt bé fomentar la socialització i el coneixement cultural de la gent gran, millorar el benestar social i promocionar estils de vida saludables entre els jubilats i les jubilades. Però des del punt de vista dels veïns i veïnes dels pobles turístics petits i pintorescs no és just. No és just que els vilatans hagen de pagar les contribucions municipals (IBI, taxes, circulació) per a cobrir els serveis de neteja i manteniment i que, per altra banda, als milers de visitants que any rere any trepitgen i circulen pels carrers dels nostres pobles els isca tot gratis.
A Vilafamés (i altres pobles valencians) els turistes que al llarg de l’any arriben en autobusos solen passejar-se pels carrers, es fan infinitat de selfies davant la Roca Grossa, gaudeixen de les espectaculars vistes de la comarca i visiten la torre i les muralles del Castell sense pagar un euro. Clar que poden gastar en els bars, restaurants i en souvenirs, però no solen deixar diners als establiments. Aquest tipus de visitants de l’IMSERSO (o similars) quan venen al poble ja tenen cobertes totes les necessitats culinàries del dia, l’hotel de la costa on pernocten els ho ha oferit tot: els desdejunis, els dinars i els sopars els tenen servits en abundantíssims bufets lliures i no necessiten més. El negoci d’aquestes excursions amb autobús és per als grans hotels de platja i per a les agències de viatge que tenen als pobles de l’interior com parcs temàtics a la seua disposició i debades. Això sí que és un negoci redó. Perquè als pobles el benefici que els queda és només l’escorrim. Com deia aquell pagés del Prepirineu: «Aquí a Rupit, els turistes que venen en autobús es fan un café, com a molt!»
Una mesura legal per a compensar al veïnat dels petits pobles turístics de l’interior és la coneguda com «taxa turística», que solen pagar els visitants per cada nit d’hotel, fins a un màxim de set o huit pernoctacions. Una taxa que els ajuntaments han de dedicar al manteniment i neteja i a la conservació del patrimoni, unes despeses que ara van a càrrec exclusivament dels contribuents locals. Aquesta taxa s’aplica fa anys a les Illes Balears i a Catalunya i amb prou bons resultats. Els que hem viatjat a aquests territoris l’hem pagada amb gust perquè és evident que ajuda a millorar el producte turístic que nosaltres mateix consumim. Ací, al País Valencià, com que som més «generosos», tot és debades. Ací, a casa nostra, no s’aplica la taxa turística perquè la majoria parlamentària de les Corts Valencianes es va mostrar en contra. «Açò ho pague jo!», com va dir aquell polític fanfarró disfressat de capità moro. Però realment hem de considerar que la taxa turística que no paguen els visitants, la paguem els contribuents que vivim a les poblacions turístiques de l’interior.
