Els personatges són més o menys una fórmula en el sentit que s’escriuen i després són ells mateixos cada vegada que apareixen. Costa moltíssim trobar la combinació exacta perquè funcionen. Quan són perfectes tenen sentit; per això difereixen dels humans, per això són tan millors i tan que sembla que no siguen reals.
Si escrius un personatge et predisposes a perdre’n el control. El mires de tan a prop que, rere els detalls, és imprevisible. Le Guin escriu en L’escriptor i el personatge: «Assumeixen la seva pròpia realitat, que no és la meva realitat, i com més ho fan, menys puc o vull controlar el que fan i diuen». Potser si es compongueren de cèl·lules eucariotes no serien tan complexos i podrien començar a desxifrar-se en clau de vasos sanguinis, pell, ossos. Ni tenen òrgans ni res físic, ni tan sols respiren, i no se’ls pot auscultar ni prendre’ls cap mesura. Són d’una abstracció impossible de retenir. I en l’abstracció són difícils de creure i per això traspassen les paraules.
Tot i no tenir cap element físic, s’assemblen als éssers humans perquè necessiten un lloc per viure. La fórmula està dins de la història, i des d’allí s’estenen als cervells, i des d’allí se’n pot parlar, com si fora un teixit llarguíssim entre la ficció i la no-ficció i com si se’ns haguera oblidat que la coherència i l’articulació l’hem trobada en una història. Per això de vegades els tractem com si foren humans, els fem tan vius que ens imaginem que els coneixem com coneixem les persones, però els personatges es coneixen des de ben a dins: des de dins de nosaltres, des de dins d’ells i des de dins de les històries.
Al cervell tinc centenars de personatges que se m’associen als moments. De cuidar les flors no me’n recorde, però de patir pels personatges me’n recorde a totes hores. Si estaran bé, si els hauran interpretat no sé com, si hauran canviat perquè he llegit una altra cosa, si serien diferents en la relectura. I mentrestant se m’apareixen: quan em sent exhausta dic, la tia Tabita diria que en aquest moment necessite menjar alguna cosa; quan tinc fred i és estiu dic, seré com el coronel Aureliano Buendía i aniré per sempre més amb una manta; quan m’he de sentir trista pense en la frase que repetia Xola: «burua goratuta tortikolis estilora».
Cite els personatges fins que la gent els confon amb les persones. Perquè els tinguen enveja i s’imaginen que no estan tan lluny d’ells. I si s’imaginen això poden deixar de ser tan físics. Ben mirat, està bé llegir les persones com si foren personatges; d’aquesta manera, les persones tenen una història, i jo sempre estic a favor de les històries. Si entenem les persones més o menys com una fórmula vol dir que les hem conegudes per com estaven en la història. Hi hem trobat alguna característica que les fa reconeixibles i algun detall que ens fa estar alerta. Després les hem traslladat al cervell i les hem exposat a la nostra quotidianitat, sense tenir-les presents tothora però tenint en compte, sense voler, que les havíem conegut; i també sense voler ens hem imaginat alguna part d’elles en alguna part de nosaltres. Com si ens haguérem convertit en cronotops.
Però els éssers humans no viuen tan a dins nostre perquè no els hem conegut de tan a prop. Si els convertim en personatges, són personatges inventats. Els altres personatges, els que són de veritat i de les històries, només s’han d’allargar des dels llibres fins a nosaltres. Fem una miqueta de simbiosi de lectura i la fórmula s’estén i ens queda claríssima. El personatge se’ns queda ben endins, imprescindible, semblant a una coneixença però fantàstic. I comença a fondre’s i a fer dubtar els qui no són de ficció.
