Vaig a l’escola dels meus fills a parlar de la faena (o faenes) que faig. «El pare és editor, traductor i poeta», es veu que ha dit el menut i, com que hi fan la setmana del llibre, m’han convidat a anar-hi per a fer-me una entrevista. Cinquanta caretes d’entre 8 i 10 anys em contemplen assegudes en rogle i a poc a poc van desgranant les preguntes: que si guanye diners, que si quin llibre m’ha agradat més traduir, que si de quines llengües traduïsc, que què és ser editor, que quin és el llibre més difícil que he traduït, que per què les tapes són dures o toves, que si jo faig els dibuixos dels llibres que traduïsc o edite, que si m’agrada la meua faena, que quantes faenes he fet, i crec que ja puc dir etcètera. Preguntes difícils, intel·ligents, que em fan pensar. Al final els recite un poema que vaig escriure a quatre mans amb el seu company, és a dir, el meu fill.
De vesprada, a la Bartleby de Russafa, Francesc Bononad presenta un llibre. És un esdeveniment, perquè Francesc no es prodiga massa. A més, aquesta vegada es tracta d’un àlbum il·lustrat per al públic infantil. Ens explica, però, que el llibre també fa aclucades d’ull per als pares i mares, com aquelles pel·lícules de Pixar (a casa sempre ho llegim a la valenciana que fa riure més) que tenen en compte qui paga l’entrada. El rei que reia (i no reia), diu la il·lustradora Neus Caamaño, presenta l’estructura clàssica dels contes infantils en què un rei (o una princesa) té un problema i els consellers i ministres perden el cul per a buscar algú que el resolga. És un conte sobre el riure, com una escena de Mary Poppins que es projecta a la llibreria amb Dick Van Dyke fent carasses, o tot El nom de la rosa sencer. El riure, ens diu Bononad, que és professor de filosofia, és un tema important en la història del pensament. El riure és revolucionari i irreverent, alliberador.
El conte El rei que reia (i no reia), publicat per Thule, l’han inventat Francesc i Marina, la seua filla, que encara va pel món molt a prop de terra. Un dia Marina va demanar al pare un conte sobre un rei que no sabia riure amb la u. Francesc s’hi va posar i xarrant xarrant (maièutica en diu ell) va anar trobant el desllorigador d’allò que volia la xiqueta. El resultat, tant si teniu fills com si no, és una delícia, com tot el (poc) que publica Francesc Bononad.
Eduard Marco dedicà Ultramarins (Bromera) a Eva i Joana, la companya i la filla de l’estimat i enyorat Manel Marí. És un llibre corprenedor, una abraçada en vers als absents i als presents. En alguns poemes també dialoga amb la seua filla Nora. Usa l’imperatiu, però no és admonitori: «Que ningú t’arrossegue cap a fora del teu tarannà nostre indivisible, mantín oberts corrents sense fusibles». Edu parla a la filla i la filla dels amics des d’uns poemes escrits amb ràbia i afecte. La poesia d’Ultramarins és un cant a la vida.
Eduard Marco, a més, és el cantant i lletrista de Canta canalla, un grup de música infantil (que també ha patit la censura de les actuals autoritarietats). Els canalles fan cançons, com Bononad fa contes, per a fer que s’ho passen bé tant fills com pares, i per a riure’ns (potser amb una ganyota d’espant) del terror hipotecari (Bolero de boles), dels «cagallons en tempura» que suren a les platges (Patacona) o dels senyors de la guerra (Pim, pam, pum).
El poeta Pau i au es mou als marges i la nota a peu de pàgina del gènere i sol buscar la volta al fet poètic. Persevera i al final hi arriba, i a hores d’ara ja compta amb tres títols publicats d’allò que en diem poesia adulta. Ara, a més, ha trobat una veta en la poesia que escriu per a, gràcies a, amb? els fills, Roc i Quim. Després de l’u ve el dos (i darrere ve el tercer, que encara pot ser pitjor), publicat per Andana editorial i il·lustrat per Vane Julián, va guanyar un dels pocs premis per a poesia infantil que hi ha al país, concretament a Algemesí. La gràcia és que la irreverència que té Pau quan escriu per a adults no s’esmuny en aquest altre registre. Si a Les claus de casa (Edicions 96) ens convidava a «xafar una fallera», ara vol «menjar al McDonald’s un plat de paella». A banda d’això, els poemes de Pau fan moltes preguntes, que un intueix que han dictat Roc i Quim, com els xiquets d’aquest matí o la filla de Bononad. Preguntes que ens ajuden a no concloure gaire del tot que la poesia sovint s’aguanta en una paradoxa, o sí.
Xènia Dyakonova i José Mateo han tingut bessonada fa poc. Tenen un fill i una editorial. L’editorial es diu Vacamú i el primer llibre que han publicat és El circ Printimpram, un àlbum il·lustrat meravellosament per Lluís Gay, que conté uns quants poemes del poeta rus Daniïl Kharms, que escrivia uns poemes divertidíssims. Aquest és el propòsit d’aquesta editorial. Acostar-nos la poesia infantil d’altres tradicions, com la russa o la polonesa, que ens és desconeguda.
Els poemes de Kharms, traduïts pels editors, i amb la versió original en alfabet ciríl·lic (ensenyeu ciríl·lic als fills, ens diu la vaca), són una festa de jocs de paraules, imatges absurdes i personatges destarifats. N’hi ha un, un vell revell molt rialler, que em recorda algú. Aquest vell, però, sí que riu amb la u, no com el pobre rei de can Bononad.
La rialla d’aquest vell
era cosa molt senzilla:
«Ha, ha, ha
que he, he, he
i hi, hi, hi
si bof, bof!
bo, bo, bo
que du, du, du,
i dil, dil, dil
si tof, tof»
En eixir de la Bartleby, on Marina Bononad i Neus Caamaño m’han signat El rei que reia i no reia, pense que a alguns amics meus la paternitat els ha caigut bé i que han aprés que passar temps amb els fills no és deixar d’escriure, sinó escriure i riure amb ells, i compartir-ho, com aquest matí explicava als companys del meu menut.
